Mig Segle. Les Roquetes 1955-2005

ÍNDEX.
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ
EL CONTEXT: L’EMIGRACIÓ
LA PRE-ROQUETES i ELS ORÍGENS DE LES ROQUETES
ELS PADRONS: DEL 1955 FINS AL 1970
CONCLUSIÓ: EL LLARG CAMÍ DE LA CONSOLIDACIÓ COM A POBLE

El GRUP D’INVESTIGADORS DE LES ROQUETES DEL GARRAF presenta aquest treball dedicat al MIG SEGLE del nostre poble com a facsímil número 9 de la nostra col·lecció de treballs de recerca local, en forma de separata del programa de la festa major d’estiu, Sant Joan 2005.

Amb aquesta separata volem contribuir a la celebració del MIG SEGLE de vida del nostre poble, reforçant amb el nostre treball els nostres trets d’identitat.

Precisament és aquest l’objectiu principal que ens va dur, ara fa un any, a iniciar converses amb l’ajuntament de Sant Pere de Ribes per tal d’oficialitzar una efemèride capaç de ser un punt de referència en la nostra jove història. I amb l’èxit amb les mans, hem fet del 2005 un any farcit d’actes i propostes encaminades a recordar que fa cinquanta anys de l’inici d’aquest espai comú anomenat les Roquetes del Garraf.

El nostre poble és un territori que té com a característica principal la seva joventut dins de la comarca. Un fet que en ocasions pot produir problemes d’identitat i manca d’arrelament dels seus habitants, que els altres pobles dels voltants els tenen superats i/o assumits.

Els municipis de la comarca del Garraf prenen com a base dels seus límits les antigues demarcacions dels castells i mostren els edificis més antics, o les restes més o menys ben conservades dels castells que donaren origen al seu poblament.

L’arqueologia ens informa que els orígens dels pobles de vegades són incerts. No està massa clar perquè s’abandonen uns espais de població i es creen uns altres a poca distancia, o per què uns continuaren creixent i altres restaren aturats. A l’època romana alguns pobles ibers no van acceptar de bon grau els nous invasors, i van ser destruïts per Roma, qui va fundar noves poblacions; a l’Edat Mitjana, no va ser cap bassa d’oli, i a la època contemporània es van crear pobles artificials, com les colònies obreres, que en un moment determinat van deixar de ser útils.

Tot i l’escassetat de la documentació i que encara és molt el que s’ignora, i molt el que hi ha per descobrir d’aquelles èpoques, els pobles que formen el Garraf han pogut determinar els inicis del seu poblament, qüestió aquesta que pot ajudar a fer, si s’escau, la celebració d’aniversaris diversos.

Se disposa de documents que ens informen que el 6 de maig de l’any 990, el bisbe de Barcelona atorgava la carta de franqueses i població del castell de Bell-lloc, anomenat de Ribes. Segons els documents, la seva demarcació incloïa part de l’actual terme municipal de Sant Pere de Ribes, tota la Geltrú i la meitat del terme de Sitges. Es considera, doncs, que l’any 990 començava el poblament dispers en masies del municipi, encara que el poble de Ribes, com a tal, no es va formar fins als segles XVIII-XIX, i que fins i tot abans hi vivia gent.

Nosaltres considerem que el 1955 és la data on els primers pioners roquetencs comencen a establir-se als barris de la Masia Nova, Solicrup, la Cervereta i la Bòbila. I l’ajuntament ha volgut oficialitzar aquesta data per a gaudi de tots.

Fora bo participar en els actes, prendre consciència d’on vivim, i demanar, amb un crit fort, que som un poble, que ho volem ser per sempre més, que ens diem les Roquetes del Garraf i que hem nascut a partir d’uns barris els noms dels quals s’haurien de conservar i promocionar.

Amb aquest treball els autors pretenem recordar els orígens de Les Roquetes que avui coneixem, burxant en el tret de sortida per a desvetllar els primers passos d’una població en constant creixement. Durant els anys cinquanta es van gestar una sèrie de condicionants que van permetre l’existència del nostre poble: l’emigració de les terres del sud de la península, la manca de sòl urbanitzable a la comarca, la industrialització, l’especulació... tot plegat va abocar a una sèrie de famílies a arriscar-se i adquirir un solar per a fer-se una casa per viure dignament. La paradoxa radica en què per construir-se-la havien de demanar un permís per a una barraca d’eines. Però, com podien condicionar un espai agrícola si el que necessitaven era un lloc habitable? Les Roquetes del Garraf van néixer amb una trampa legal, amb la permeabilitat d’un consistori i l’empenta d’una generació formidable.

Avui encara podem trobar gent que ens pot explicar moltes coses, molts records, que no han d’ésser pas motiu de vergonya per allò de la il·legalitat o de pertànyer a un barri d’extrarradi sense serveis, sinó d’orgull. Tot i que és cert que es feien les cases sense el permís adient, també ho és que hi havia una necessitat de viure sota un sostre i les parcel·les que s’oferien donaven per fer-se una casa amb més de trenta metres quadrats, que és l’espai que ara es posarà de moda pels habitatges dels propers anys, segons els plans del Ministerio de la Vivienda.

Tanmateix, és ben cert que mancaven gairebé tots els serveis i els pocs que hi havia eren insuficients; però, al barris obrers, ja se sap que quasi bé sempre hi han hagut mancances. No ha estat el mateix amb aquells barris de gent benestant. Ara gaudim de més serveis, però no ens hem tret de sobre encara la insuficiència endèmica que patim: la nostra població creix a un ritme diferent del dels serveis, i la sanitat o l’escola sempre generen dèficit.

Tractarem d’explicar com va anar el naixement de Les Roquetes a partir de les dades que hem recollit i des de la nostra perspectiva. Intentarem donar una explicació global i no individual de persones concretes perquè, sobretot, no és la nostra intenció voler esbrinar qui va ser el primer habitant de Les Roquetes del Garraf, sinó apropar al lector amb un moment de la història cabdal per a nosaltres: la gènesis, el punt de partida, el per què del tot plegat d’aquestes cases i d’aquests carrers, d’aquestes festes populars i les nostres entitats.

Durant les dècades dels 50 i 60 Catalunya veu un creixement considerable de la seva població, passant de tres a sis milions d’habitants en pocs anys. Els motius són l’emigració massiva de les terres del sud de la península, bàsicament, l’edat dels immigrants (entre 20 i 40 anys) i els hàbits reproductors propis de les societats agràries de procedència.

L’emigració està lligada amb la situació econòmica. La majoria dels casos es produeix perquè la terra d’origen es veu incapaç de donar solucions de treball ni de guanyar-se la vida a les persones, que opten per marxar cap a un lloc on hi ha bones perspectives. Aquesta era la situació de zones com Andalusia, Extremadura o Galícia, en contraposició amb Madrid i Catalunya. La concentració migratòria es va realitzar a les zones on hi havia la indústria, els serveis i el turisme. La fisonomia geogràfica va canviar l’àrea metropolitana barcelonina.

La demanda de sòl urbanitzable en un país sense una base política raonable afegida a una manca total d’infraestructures (sanejament, carreteres, etc) i de manca d’inversió en habitatges públics va crear un boom de la construcció il·legal i desorganitzada, amb el vist-i-plau de les autoritats, completament desbordades. Barris suburbials, ciutats dormitori i polígons industrials sense equipaments col·lectius i carències de tot tipus naixien fruit de l’especulació incontrolada.

El desequilibri poblacional a Catalunya es va accentuar. La zona metropolitana albergava ja el 35 % de la població catalana el 1970, mentre que una sola comarca era capaç, el Vallès Occidental, de superar qualsevol de les altres tres províncies. També és ressenyable una dada dels moviments migratoris: gairebé el 40 % de la població havia nascut fora de Catalunya, i en alguns llocs el percentatge fou marcadament superior, fins al punt que hi havia, i hi ha, ciutats i pobles totalment formats per immigrants, com era el cas de les Roquetes.

La integració, per tant, era necessària alhora que difícil. Un cop es va veure que els emigrants ja no tornarien als seus pobles d’origen i que les futures generacions viurien al país, van sorgir moviments d’integració, com els que propulsaven els dirigents de l’oposició democràtica al règim franquista, amb un lema que ha passat a la història: “són catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya”, tot i que, amb el pas del temps, es podria modificar tot dient que són catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i ho volen ser.

Tot i ser un xic lluny de la capital, el Garraf rebé una bona quota migratòria gràcies al sector turisme (Sitges) i a la feina que donaven fàbriques en alguns casos ja molt establertes abans de la guerra, com el Pirelli, la Paperera, el Marquès, la cimentera de Vallcarca o el Griffi, o d’altres de creació posterior, com la Imsa.

Precisament els factors abans anomenats sobre la falta d’habitatge i la forta demanda va crear la nostra particular especulació. Van néixer barris d’extraradi a Vilanova, com el Tacó, l’Armanyà o Sant Joan, amb una planificació urbanística deficient, tot i que havia d'altres com el Tacó, amb una estructura similar a la de les Roquetes, on la total inhibició política dels ajuntaments franquistes, permisius amb la venda de terrenys i cecs a la proliferació de cases sense la més mínima infraestructura, era la tònica habitual. Aquesta especulació no s'ha aturat amb l'adveniment de la democràcia, ,i casos com les urbanitzacions de Canyelles, Olivella o Ribes són un exemple.

Any	Immigració bruta	Població

1960	18.521	3.935.000 habitants
1961-1965	490.633	4.456.000 habitants
1966-1970	345.102	5.122.000 habitants
1971-1975	305.251	5.638.000 habitants

No se’ns escapa que el territori format per l’actual les Roquetes eren abans del 1955 conreus (vinya, garrofers, oliveres i ametllers), tres bòbiles per a la fabricació de totxanes i rajoles (la del Ganxo, la de la Fita o Moderna, la del Roca també dita d’en Figueres) i masies (Mas d’en Serra, els Colls o Casa del Mar i les Orenetes). El seu poblament era molt minso: a cavall de Vilanova i la Geltrú i la Vilanoveta aquests camps no tenien altre sentit que l’aprofitament agrícola i ramader, i l’assentament de les bòbiles gràcies als materials sedimentaris dipositats al llarg dels segles a la conca de la riera de la Fita. Tampoc hem d’oblidar que al segle XIX es van descobrir troballes arqueològiques d’origen iber durant la construcció de la carretera de Vilanova a Sitges, ara amb la nomenclatura de C-31, i que als voltants de Solicrup recentment s’han descobert vestigis romans i ibers. Això demostra que el territori ja estava humanitzat des de l’antiguitat, tot i que la formació del poble ha trigat molts segles en consolidar-se.

El pas d’aquest estadi agrícola i sense una homogenització poblacional (la pre- Roquetes) a una situació de poblament amb la intenció d’establir uns llaços veïnals es dóna pels següents factors: l’emigració, la falta de sòl urbanitzable i l’especulació.

En aquest marc un grup de propietaris decideixen vendre’s els trossos i dividir-los en parcel·les. En teoria l’objectiu d’aquesta transacció no era altre que l’econòmic, amb la clara intenció de fer petits minifundis dedicats al conreu de l’horta. En un tres i no-res es dona el pas de la pre-Roquetes a les Roquetes.

Ja hem fet referència a que la majoria dels pioners de les Roquetes feien les seves cases sense el permís adient, però tot i saber que no podien construir-ne una casa, van començar a edificar i, a fer-les de manera il·legal. Hi ha poca constància oficial de les primeres construccions. Sobre tot costa discernir si les edificacions es dedicaven a la casa habitual, donat que aleshores, com no els hi era permès viure fix en aquelles cases, els seus habitants eren reticents a empadronar-se perquè, si ja ho estaven a Vilanova, perdrien o els caldria modificar l’assistència sanitària i les escoles. A més, el problema s’agreuja quan el territori en qüestió estava dividit en dos municipis: Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú.

Avui dia ja sabem que fou a la Masia Nova on s’inicia aquesta trampa. Tenim constància de la venda de les finques (Cadastre), també de la petició per a construir barraques d’eines (Urbanisme), però ens calia saber quina destinació real li donaven els nous propietaris: hort o habitatge habitual. És aquí on entra la recerca oral: de les sol·licituds l’obra presentades a l’ajuntament de Sant Pere de Ribes el 1954 només una es va destinar a residència, i és a partir del 1955 que trobem la repetició d’aquest model. A més el padró d’habitants del 1955 ja fa esment de pobladors a les Roquetes , concretament al barri de la Masia Nova, tot i que no l’anomena explícitament com a tal, sinó com a Disseminat.

L’agent empadronador segurament va dubtar en registrar la presència d’aquelles famílies, però, com que a les rodalies hi havia qui vivia a les bòbiles i a la Vilanoveta, els va incloure dins d’aquest sector. Els noms dels empadronats d’aquell Disseminat són els mateixos que després sortiran als padrons posteriors del barri, dada que corrobora la població.

Els primers roquetencs estan formats per unes poques famílies, que sovint viuen aïllades, fins i tot arriben a viure amb la casa a mig fer, i la van acabant durant els diumenges i dies festius. Aquest treball dominical anava produint una certa solidaritat entre aquells que es trobaven més a prop, sobretot, al moment de ficar les bigues i el formigó del sostre. Com que les eines que es podien fer servir no eren grues ni res semblant i tot s’havia de fer amb la força humana, per les feines que es necessitava més força, s’ajuntaven varies famílies i s’ajudaven els uns als altres.

Tothom, però, no va comprar una parcel·la per fer-se la casa immediatament. Alguns la tenien com un hort, on plantaven productes pel seu propi consum, tot i que amb el temps acabaren fent-se la casa; d’altres van poder comprar mes d’un pati (parcel·la) amb la clara intenció d’obtenir beneficis.

El padró d’habitants és una eina important que els estats i les seves administracions utilitzen per saber la població en cada moment: on viuen, com s’estructura cada habitatge (si hi viuen permanentment o són passavolants, el nombre de vídues, de menors d’edat, d’escolars, d’aturats, de pensionistes...), a què es dediquen, l’edat, el domicili, l’any que fa qui hi viuen, etc. Conèixer la població ajuda a saber què podràs recaptar en impostos, quins joves podran fer el servei militar (abans), quins serveis caldran (aigua, clavegueres, electricitat...); en definitiva, és un control.

En l’època estudiada (1950-1969) els padrons es revisaven cada cinc anys i entre padró i padró es publicava un quadern auxiliar anual, una mena de revisió cada final d’any dels moviments poblacionals (assoliment de la majoria d’edat, altes i baixes per canvi de residència, defuncions, naixements, nombre de vídues, etc). El padró de 1950 no conté cap empadronament de gent de les Roquetes, però sí de la Pre-Roquetes. No creiem en l’existència de cap cas de compra d’un terreny agrícola per fer-se una casa permanent. No hi ha cap persona empadronada i no hem confirmat oralment de ni d’altra manera cap sol·licitud de permís d’obra de barraca d’eines reconvertida en habitatge.

Durant el període 1951-1954 els quaderns auxiliars només ens mostren un dubte: un empadronament en un disseminat el 1954 que no hem pogut localitzar. Sabem que és al sector avui conegut com les Roquetes, però ben podria ser de qualsevol masieta o barraca sense nom. Del 1954 hi ha també la primera sol·licitud d’obres (per a una barraca) convertida el 1955 en casa, i ressenyada al padró d’habitants d’aquest any. L’habitava la família Benages.

El padró de 1955 és històricament importantíssim. Per primera vegada, tot i que amb l’etiqueta de disseminat, surten empadronades persones a la Masia Nova. Es tracta d’un grup de 9 famílies (Benages (dos germans), Bernal, Aguilar, Simón, Sánchez, Martínez, Díaz i Golzalvo), que es van fer una casa al llarg dels anys 1953-55, bé com a hort, bé com a residència permanent.

Algunes de les entrevistades el 1996 asseguren haver arribat aquell mateix any al municipi, altres abans del 1955. El cas és que l’agent censor va creure oportú empadronar-los i els va convèncer, deixant una constància que ara, cinquanta anys després, s’ha constituït com la formalització dels orígens de les Roquetes.

Durant cinc anys els quaderns auxiliars no contemplen cap moviment més. Això no treu que l’arribada de persones a la Masia Nova i la resta de barris que s’estaven formant fos contínua. Almenys la venda de terrenys era imparable a Solicrup, la Cervereta o la Bòbila, també coneguda com la Cassimira.

El 1960 l’agent empadronador va decidir passar-se per les Roquetes per trobar-se més feina. En aquell moment no s’havia fet la unificació territorial de les Roquetes, i un parell de barris tenien una majoria de terrenys en municipi vilanoví: Solicrup i la Bòbila. Està clar que l’agent va obviar aquests sectors i només va actuar a la zona ribetana, enregistrant 40 persones a les Roquetes i 11 a les bòbiles, llavors ja havien abandonat l’activitat industrial i s’havien reconvertit en habitatges. Una d’aquelles bòbiles és anomenada com Bòbila Moderna, l’altra com Bòbila Figueres. La toponímia és confosa: la primera devia ser la Bòbila la Fita, i la segona la també coneguda com Bòbila Roca. Pel que fa al sector vilanoví, sabem que un grup de veïns va voler empadronar-se en aquest municipi. En adonar-se’n compte de la magnitud del problema, l’alcalde Ferrer Pi va denunciar a les autoritats urbanístiques que s’estava construint una “ciudad satelite” al costat del seu municipi, amb una part compartida entre Ribes i Vilanova. Novament la realitat havia superat l’administració del moment, molt lenta i a banda inoperant, i els fets consumats, una vegada més, van fer possible la legalització de Les Roquetes. Després d’un procés de demostracions, per mitjans de fotografies aèries, de que la quantitat de cases era tan important, i que la seva demolició seria inviable, les autoritats responsables d’urbanisme dependents del ministeri de torn a la província de Barcelona va autoritzar la urbanització aprovant el pla parcial que l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes havia presentat.

Durant els cinc anys posteriors els quaderns auxiliars no apunten cap roquetenc més, però el municipi experimenta un significatiu increment de població, unes 400 persones. El 1965 el boom demogràfic és brutal. L’efecte legal del pla parcial del 1964, que unifica tots els barris de les roquetes en un sol municipi, traça uns carrers, li concedeix una nomenclatura i transforma el territori en zona urbana. Per tant fa sortir de la clandestinitat moltes persones: el padró inscriu a 1040 en un sol any.

A partir d’aquell moment la població es dispara en cada quadern auxiliar fins a assolir una xifra de 1708 el 1969. Aquest any hi ha un altre esdeveniment importantíssim a les Roquetes. Si bé el 1967 es va aprovar la modificació del pla parcial del 1964 per permetre l’edificació d’un sector anomenat de Santa Eulàlia, ara conegut com els Blocs, la seva construcció va començar el 1968, començant a ser habitat el 1969. Els Blocs van aportar una plaça de poble, unes escoles (els enderrocats Galliners), un centre neuràlgic i comercial i un fort increment de població. Persones de Vallcarca, treballadors de la Renfe, de Vilanova i Sitges van adreçar-se a un barri nou. Només sis anys després les Roquetes ja contarà amb més de 5000 habitants.

PADRÓ DE 1950	PADRÓ 1955	PADRÓ 1960

Les Orenetes, 4 persones	Les Orenetes, 7 persones	Les Orenetes, 4 persones
Els Colls, 4 persones	Els Colls, 4 persones	Els Colls, 4 persones
Mas d’en Serra, 3 persones	Mas d’en Serra, 3 persones	Mas d’en Serra, 9 persones
Vilanoveta, 36 persones	Vilanoveta, 51 persones	Vilanoveta, 47 persones
		Bòbila Moderna i Bòbila Roca o d’en Figueres, 11 persones
	Masia Nova, 40 persones	Les Roquetes, 40 persones
Sant Pere de Ribes, 2048 persones	Sant Pere de Ribes, 2074 persones	Sant Pere de Ribes, 2288 persones

Nucli	POBLACIÓ 1961	POBLACIÓ 1962	POBLACIÓ 1963	POBLACIÓ 1964

Sant Pere de Ribes	2282 persones	2299 persones	2449 persones	2601 persones

Nucli	POBLACIÓ

Vilanoveta,	48 persones
Les Roquetes	1040 persones
Sant Pere de Ribes	3590 persones

Nucli	POBLACIÓ 1966	POBLACIÓ 1967	POBLACIÓ 1968	POBLACIÓ 1969

Les Roquetes	---	1615 persones	1646 persones	1708 persones
Sant Pere de Ribes	3648 persones	3906 persones	3992 persones	4129 persones

Amb el pas del temps Les Roquetes del Garraf ha esdevingut una població amb ple dret i personalitat. La separació inicial d’altres poblacions de la comarca l’ha donat la seva pròpia identificació. El fet de comptar amb una població heterogènia, degut a la seva procedència, l’ha conferit un tarannà cultural més plural. Tot i que de vegades sembla que hi ha un cert desarrelament de la població roquetenca, el cert és que domina un sentiment de pertànyer a Les Roquetes com a lloc concret de la comarca i de Catalunya.

El Grup d’Investigadors de Les Roquetes del Garraf, en el nostre afany d’anar fent aportacions històriques, creiem que és fa necessari anar aprofundint en la nostra identitat, per tal d’ajudar a aconseguir un major arrel entre els nostres conciutadans, i crear vincles culturals que ens ajudin a aconseguir aquest objectiu.

Després de bufar les espelmes del mig segle és quan hem de mirar enrere per analitzar com s’ha anant construint aquesta identitat. Un poble no és una entitat híbrida sense esma. Té unes característiques que li venen donades pel pas del temps i la interrelació dels seus ciutadans.

El llarg camí de la consolidació com a poble ens deixa una data com la fundació de les Roquetes del Garraf: el 1955. Tenir uns orígens i ganes de celebrar aquesta efemèride és crear vincles, decidir que no vivim en un espai erm. Però per aconseguir aquests primers cinquanta anys ha calgut un teixit que ha constituït a còpia de dies i setmanes el que som. Després de tenir un lloc on viure els pioners de les Roquetes van començar a pensar en associar-se, divertir-se, relacionar-se, reivindicar-se com a poble amb unes necessitats concretes.

D’aquesta es va enlairar l’església, es van crear les festes de l’Amistat, les festes majors, els balls populars, l’associació de veïns, les escoles... a còpia de lluita. De mica en mica sortien els establiments per abastir les necessitats comercials de la població. Ja sabem que a la Masia Nova no hi va haver res.

El pla parcial el va condemnar a la desaparició i els seus habitants es desplaçaven als barris veïns per a comprar, anar al cinema o prendre una cervesa. A la Bòbila hi havia establiments d’esbarjo: el 4 Vientos o Los Angeles; colmados com l’Emma o la Angelina; la xurreria, el sabater, el barber o la perruquera; botigues de roba com l’Antolín i la fleca d’en Ferrer. A la Cervereta hi havia la tocinera Nin, una merceria, i un seguit de bars encapçalats per l’Andrés, el Cano, el Llor o el Bendicho (avui encara en peu), però amb altres de desapareguts com la Ponderosa, la tasca del “chispas” o el Piccolo. A Solicrup hi havia la Carmina, la ferreteria del Morales, els bars Ferroviario i l’Extremeño (el popular Capi), el despatx de pa de l’Antonio i la primera farmàcia Pascual.

Però van ser els Blocs el que van impulsar el comerç a les Roquetes. Els bars Honk Kong, Avenida, Llobregat i el mític bar Betis compartien l’espai amb la llibreria Mestres, les tocineries del Paco i del Santacana, les Novedades, les caixes d’estalvi, la bodega de la Lluïsa, la sabateria Marín, la primera autoescola, el superpollo Lindo, el despatx del Ramos, la primera gestoria i el kiosk de l’autobús. També hi havia altres professionals amb servei públic: el Claver i l’Haro et venien o et reparaven electrodomèstics. Hi havia guixaires, fusters, pintors, paletes... un llarg etcètera impossible d’anomenar a tots per l’espai.

Al llarg d’aquests anys les entitats han format ciutadans i els han integrat en el nostre espai comú: la U.D. Vilanoveta del metge Andrés, el F.C. Roquetes del Cidoncha o l’estimadíssima U.D. Cervereta són els precursors de la Penya Jove. El Bàsquet Roquetes es va iniciar jugant a la plaça Llobregat. Després han sortit moltes entitats que han promocionat les seves activitats, com el Centre Cultural i Recreatiu, el Tennis, la Petanca, la Penya Barcelonista... però ja ens apropem massa a l’actualitat.

Mirar cap al passat ens pot traçar el camí del futur. Avui en dia les Roquetes creix i creixerà per a ocupar les terres situades al costat de la Vilanoveta. Encara avui en dia l’emigració és la font que nodreix el padró de les Roquetes: colombians, marroquins, peruans, argentins, sudsaharians, equatorians, asiàtics... És evident que la comarca encara necessita les Roquetes, i encara és més evident que a nosaltres, els roquetencs, ens cal continuar activant projectes que facin poble i ens ajudi a passar les hores de convivència en harmonia.

PER ENCÀRREC DE L'ASSOCIACIÓ DE FESTES POPULARS DE LES ROQUETES : juny de 2005