L'ESCOLARITZACIÓ A LES ROQUETES. UNA ÀRDUA LLUITA
Autora:       Martina Vilar i Navarro

Grup d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf

L'ESCOLARITZACIÓ A LES ROQUETES
            Facsímil numero 7 del GRUP : Separata del Programa de Festa Major de Santa Eulàlia 2004
            Edita: Comissió de Festes i Ajuntament
            Text:  Martina Villar i Navarro  
            Treball del Grup d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf
            Idea, Fotografies i Coordinació: Juan Carlos Borrego i Mary Muñoz            
            Impressió i disseny: Pin-Ups
             © Copyright 2004.   Reproducció autoritzada citant la procedència.

L'ESCOLARITZACIÓ A LES ROQUETES.
Una àrdua lluita

ÍNDEX.

L'ESCOLA PÚBLICA A LES ROQUETES
ANTECEDENTS HISTÒRICS
ESCOLES, NAIXEMENT D'UNA NECESSITAT
ESCOLES I EDUCACIÓ EN PRECARI
MOBILITZACIONS QUE CRISTAL·LITZEN EN EDIFICIS
FEINA EDUCATIVA I FRACÀS ESCOLAR
APRENENT DEL PASSAT RECENT

L'ESCOLA PÚBLICA A LES ROQUETES

         En aquesta època, a causa de la joventut de la població de les Roquetes, hi havia una important població infantil, que va anar en augment amb el constant increment de famílies que anaven instal·lant-se a la zona. A partir de la dècada dels seixanta van ser molts els factors que van influir per a què moltes famílies decidissin anar a viure-hi. El sòl més econòmic i la proximitat al lloc de treball (la majoria treballaven a Vilanova i la Geltrú) va fer que molta gent edifiqués cases en aquests terrenys. L’auge de la indústria, la instal·lació de noves fàbriques, la declaració de zona inhabitable a la colònia de Vallcarca, així com el trasllat dels tallers de RENFE a Vilanova, varen propiciar que molta gent també es traslladés a viure a les Roquetes[2]. A més, coincidí amb la construcció, entre 1968 i 1969 de la «urbanització “Santa Eulàlia”» els actualment coneguts «blocs» de l’avinguda Catalunya, plaça Llobregat i Passatge Ripoll, moltes d’aquestes persones nouvingudes es van instal·lar en aquests nous pisos.

         A mitjans dels anys setanta,  la població de les Roquetes s’estimava en més de 4.000 habitants[3], i progressivament va anar en augment. La construcció de nous habitatges va proliferar i conseqüentment, el nombre d’habitants. Es van anar instal·lant diferents establiments, entitats bancàries i alguns serveis públics encara deficitaris, entre ells,  els col·legis. 

           ESCOLES, NAIXEMENT D'UNA NECESSITAT

             Com ja he comentat, a inicis dels anys seixanta els/es nens/es que anaven a l’escola (no tots/es hi anaven)  ho feien a Vilanova i la Geltrú, bàsicament, al «Grupo escolar “José Antonio”»,  única escola pública en aquells moments. Per poder assistir a classe havien de fer quatre llargs viatges de mitja hora cada dia per camins de terra i en males condicions. A més, existia el problema de no viure a Vilanova, i els pares i mares havien de fer certs «tripijocs» per què els/es seus/es fills/es poguessin ser admesos/es allà.

             La necessitat d’escoles era una realitat i el malestar entre la població de les Roquetes anava en augment. Era una època en la qual les zones industrials rebien molta immigració, molts barris naixien desordenadament, sense permisos i sense plans urbanístics. I els polítics de la dictadura, encara que coneixien perfectament el que passava i el que es preveia, no tenien pressa per satisfer les demandes dels/es nous/es habitants. L’any 1963, l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes va acordar sol·licitar la creació d’escoles unitàries per al barri de les Roquetes a la Junta Municipal de Educación Nacional. Un any després d’aquest acord, el mateix Ajuntament decidí canviar l’emplaçament  on s’havien de construir els aularis, per necessitats tècniques[4] (un pas endavant i un altre enrera). Mentrestant, com que arreu havia d’haver un camp d’apostolat parroquial, l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes no va trigar en assignar un extens terreny a la parròquia de la Geltrú per a que es pogués edificar una església a les Roquetes.

             Tres anys després, des de la parròquia de la Geltrú, es va llençar la idea d’aixecar un local provisional a mode de capella escola per poder satisfer les necessitats escolars i eclesiàstiques dels/es seus/es habitants. En aquesta línia, Cáritas Diocesana va convocar una reunió amb diversos moviments apostòlics per informar de la campanya que volia tirar endavant a favor del barri de les Roquetes i la Bòvila Fita. Un «barracot» prefabricat per poder fer quatre aules (fins que no es resolgués el problema de les escoles) i per poder atendre les necessitats religioses[5]. Aquest «barracot» tenia un cost de mig milió de pessetes, i Cáritas Diocesana anuncià la proposta a través del Diari de Vilanova[6] per tal que tots/es els/es seus/es lectors/es col·laboressin amb donacions per aconseguir la quantitat necessària. Cal afegir que un mes més tard, s’havien recaptat 135.000 pessetes[7], de les quals ja no en tornarem a saber res més, almenys, per les fonts històriques, les quals no ens faciliten cap mena d’informació al respecte. Si bé, però, és bastant probable que es destinessin a la construcció de l’edifici parroquial.

             Amb tot això, podem entreveure quin ambient es podia viure entre les persones de les Roquetes, la preocupació i la crispació bullien davant la inoperància del «poder». Amb una població, en aquells moments, de més de 1.500 habitants i en progressiu augment, l’Ajuntament portava donant voltes i més voltes a la construcció de les escoles. L’any 1967 tornaven a acordar la seva edificació per segona vegada. Es feia molt difícil reivindicar de forma directa els drets mínims i en molts dels casos,  era al voltant de les parròquies on les famílies i moltes persones (creients o no) s’organitzaven, intentaven fer crides des d’allà per demanar solucions per als seus problemes més elementals. No obstant, el fet d’aprovar per part de l’Ajuntament el projecte de la construcció del Grup Escolar, - que segons aquest,  estaria format per quatre aules per a tota la població infantil de les Roquetes-, era un absurd, ja que en aquell moment es preveia el futur urbanístic que s’havia d’explotar a les Roquetes (la construcció de la urbanització «Santa Eulàlia») i en conseqüència, el doblament de la població en pocs anys. I si per una població de més de 1.500 habitants quatre aules esdevindrien escasses, que representarien per al doble de la població?

             D’altra banda, cal tenir en compte que en el projecte de l’Ajuntament per les escoles de les Roquetes, també hi constava la construcció de les corresponents habitatges per als/es mestres[8]. En general, amb la construcció d’escoles també se’n feien habitatges per als/es mestres, la qual cosa beneficiava a aquests/es últims/es i de manera indirecta també als/es alumnes. Això es feia perquè normalment, si tenien habitatge, podria propiciar que es quedessin a viure, i que no demanessin tants trasllats i que s’integressin en les noves comunitats. Com veurem, aquest és un tret molt significatiu en l’assentament educatiu al poble, perquè si no hi ha una continuïtat i cada any es renova considerablement la plantilla de mestres, les conseqüències esdevenen molt negatives per als propòsits de pares i mares, que volen un ensenyament digne i de qualitat pels/es seus/es fills/es.

            L’any 1968 es començà la construcció de l’església catòlica de les Roquetes, i abans que finalitzés,  el mossèn de la parròquia de la Geltrú,  a la qual pertanyia la de nova creació, va oferir a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes la utilització d’aquest nou edifici com a escola, oferiment que l’Ajuntament va acceptar[9]. Era molt important dotar la població d’escoles, o almenys d’un lloc on poder realitzar les tasques educatives. La inauguració de l’edifici parroquial tingué lloc el febrer de 1969 i com explica J. Vallés al Diari de Vilanova, «Hem dit que era original la construcció del local, que és un conjunt d’hexàgons; (...) està disposada la construcció de manera que podrà afilar-se per sectors convertint-se en aules per ensenyança de pàrvuls, acollint així, entre el col·legi estatal i aquest, la quasi totalitat de la població escolar; les gestions per aconseguir el permís sembla van per bon camí, i és que així hauria de ser, perquè no podem entendre que per tràmits de burocràcia quedin els/es nens/es al carrer[10]».

             En el decurs de l’any 1968, ja s’havien començat les obres de les quatre aules per al col·legi nacional i no fou fins a finals  de l’any 1969 que les finalitzaren. Però el problema era que abans no s’acabessin les obres, l’Ajuntament ja preveia l’ampliació de l’edifici escolar en quatre aules més. Realment, la provisionalitat, la improvisació i la ineficàcia caracteritzava aquest període, perquè el desembre del mateix any es comprava, amb caràcter d’urgència, més mobiliari per a les aules (el que hi havia era insuficient). L’octubre de 1970, el consistori va considerar que a causa de l’expansió del nucli urbà de les Roquetes i l’augment de la població escolar, les quatre aules ja en funcionament es feien insuficients, així com les quatre més que havien estat aprovades per la junta provincial de construccions escolars, i que encara no s’havien començat a construir. Per tant, es feia necessari construir un nou edifici escolar amb vuit aules. La població escolar en aquells moments, era de 500 nens i nenes[11].

             D’aquesta manera, s’inaugurà el curs escolar 1969-1970 amb 195 nens/es,  d’edats compreses entre sis i tretze anys, matriculats a l’escola nacional mixta de les Roquetes. Aquesta estava ubicada dins l’illa emmarcada per la plaça de Velázquez i l’actual carrer d’Eugeni d’Ors, els popularment coneguts «Galliners», que ja es començaren a anomenar així per la seva forma,  que els emulava.

I durant aquest curs també s’inaugurà el parvulari dels Tres Pins amb seixanta cinc nens/es. Recordem que el mossèn de la parròquia de la Geltrú havia ofert l’edifici per a escoles a l’Ajuntament, encara que finalment no s’arribà a destinar a tal efecte. Però amb la iniciativa d’alguns/es veïns/es del nucli, que tenien fills/es menors de sis anys, i ja que en aquells moments els/es nens/es no s’integraven a la comunitat educativa fins aquesta edat, es van aprofitar els baixos de l’església per construir el primer parvulari per a nens i nenes menors de sis anys. I es constituí la primera junta de pares i mares de la llar d’infants Tres Pins[12]. Per tal de poder tirar endavant aquesta iniciativa, els pares i mares havien de pagar 150 pessetes per fill/a i l’Ajuntament aportava com a subvenció  poc més del 30% del pressupost que faltava per fer realitat el parvulari[13].

ESCOLES I EDUCACIÓ EN PRECARI

            L’any escolar 1971-1972 es va instaurar el ja històric, Pla d’Estudis d’Ensenyança General Bàsica (EGB), però les Roquetes no disposaven d’un edifici escolar apropiat per poder satisfer les demandes educatives de tota la població escolar. El que ja s’avançava un any abans,  es feia evident a la llum del nou curs. No hi havia prou aules ni espai per acollir a tots/es els/es alumnes de les Roquetes. I per tal de pal·liar d’alguna manera la situació, l’octubre de 1970, l’Ajuntament va procedir a llogar un primer local situat al carrer Juan de la Cierva (cantonada amb el carrer Múrcia) per a la creació d’una escola nacional fins que no es resolgués el problema[14]. Aquesta mesura per solucionar una mancança tan greu, va arrelar durant els anys posteriors,  ja que no va ser aquest l’únic local en el qual es van habilitar aules. A partir de l’any 1971, l’Ajuntament ja contemplava en els seus pressupostos el lloguer i habilitació de diferents locals destinats a l’escola nacional. Cal esmentar algunes de les localitzacions: un local situat al carrer Cid Campeador, tres al carrer Garcia Lorca, un al carrer Miquel Àngel, un altre al carrer del Bruch, dos al carrer Edison, un al carrer Barcelona i un altre al carrer Àngel Guimerà. De fet, al curs 1974-1975 hi havia dinou locals disseminats per les Roquetes que es feien servir com aules escolars.

      Aquests locals s’allunyaven molt de ser espais adequats per impartir classes. En molts dels casos, tal i com comenta Rafael Ferreira en una entrevista realitzada per al present estudi, els propietaris dels immobles fins i tot havien de treure els vehicles dels locals per al matí,  per tal que els/es nens/es poguessin entrar a fer classe. Es trobaven, en la seva majoria, mancats d’unes instal·lacions mínimes i bàsiques. No hi havia lavabos ni ventilació; a l’hivern es passava molt de fred i a l’estiu excessiva calor. Les deficiències eren sobradament evidents i greus.

             Aquest fet no era únic a les Roquetes ja que en molts barris d’altres ciutats es vivien situacions semblants, les quals es van continuar donant durant tota la dècada dels anys setanta i part de la dels vuitanta. El contingent massiu de moviments poblacionals a Catalunya, des d’altres zones de la península i dins de la mateixa, fou provocat per l’Estat i les seves institucions, per una política de desenvolupament industrial i del sector serveis sense planificació. Les condicions dramàtiques sofertes per totes aquelles persones que arribaven a Catalunya eren fruit d’aquesta situació política i econòmica. En molts casos,  arribaven a barris construïts com ruscs d’abelles[15] - per encabir un moviment de població tan extens,  al costat de les zones industrials-,  i en altres casos, com el que ens ocupa, naixien barris per la pròpia iniciativa dels/es treballadors/es en busca d’un lloc per viure. Davant de tots dos casos, l’administració de la dictadura franquista no va actuar amb criteris humans. D’una banda,  s’omplí les butxaques amb la proliferació de la indústria i l’especulació urbanística al seu voltant, i d’altra, amb una miopia molt característica davant determinades actuacions especulatives, permeté que nasquessin molts barris desordenats urbanísticament a la vora de les poblacions industrials. Però el que no va proliferar en cap de les dues situacions referides, fou la instal·lació de serveis públics per poder pal·liar les necessitats pròpies de les poblacions, entre d’altres, escoles pels/es fills/es dels/es treballadors/es.

             A més de les deficiències inherents dels locals que es feien servir com aules, una altra carència molt important era la manca de material: cadires, taules, pissarres, armaris, etc. És a dir, material essencial per poder realitzar gran part de la feina educativa. Però més greu encara, si s’escau, era que no es cobrissin les places de mestres necessàries, perquè sense mestres, difícilment es podien fer classes. No obstant,  tot i que hi havia tres greus mancances en aquest primers anys dels setanta (manca d’edifici escolar, material i mestres), actualment sobta trobar entre els escassos enviaments de material escolar que tramitava el Ministerio de Educación y Ciencia, diversos crucifixos, retrats del príncep Joan Carles (actual Rei d’Espanya) i una bandera nacional[16]. Estem parlant d’uns anys en què, paradoxalment, era més important tenir aquests elements a l’aula,  que disposar d’unes infrastructures dignes pels/es fills/es dels/es obrers/es, que evidentment no podien portar els/es seus/es fills/es a col·legis privats. D’aquesta manera, i com a exemple il·lustratiu, a inicis del curs 1971-1972, el delegat territorial recordava a tots els centres educatius estatals l’exigència d’hissar  la bandera nacional en un lloc ben destacat i visible[17].

             Com que els/es nens/es anaven destinats/ades a diferents locals a fer classe, l’hora del pati era molt difícil d’organitzar, ja que no hi havia suficients mestres per poder controlar que els/es nens/es no prenguessin mal al carrer, lloc destinat, en molts dels casos, al temps d’esbarjo. Els/es nens/es que estudiaven als locals més propers a l’edifici escolar principal anaven allà, tot i que els problemes eren semblants. El Consell Escolar, en una de les seves reunions, a l’any 1973, ja es lamentava de l’estat del pati, que no tan sols estava obert al carrer, sinó que a més, estava ple de pedres, forats i desnivells[18]. La plaça Llobregat es va convertir en un altre lloc on anar a l’hora del pati per aquells/es que tenien el local escolar a prop d’aquesta plaça.

             A més, a partir del curs 1971-1972, els/es mestres van decidir prendre mesures perquè els/es alumnes arribessin puntuals a classe per tal d’aprofitar més el temps. Així, van considerar que els retards de més de deu minuts no es consentirien. Els/es mestres tenien els seus bons motius per prendre aquest tipus d’acord, però d’altra banda, en alguns casos, hi havia famílies amb més d’un/a fill/a i de diferents edats. Aquestes els/es havien de portar a diferents locals i aquesta realitat impossibilitava que tots/es els/es alumnes poguessin començar les classes a la mateixa hora.

           Com veiem, eren molts els problemes que comportava aquesta situació, i encara més,  quan centenars de nens/es patien la incertesa de no saber si podrien entrar o no l’any següent al col·legi. Al desembre de 1972,  l’agrupació Escolar Mixta de les Roquetes comunicava que el total d’alumnes d’aquell curs ascendia a 651[19] i el juny de l’any següent, dels 175 nens/es que van presentar sol·licitud per matricular-se, només en van poder admetre trenta-sis[20]. La solució que es trobà davant d’aquesta situació fou llogar i «habilitar» més locals.

             Com es comenta anteriorment, l’any 1970, l’Ajuntament havia aprovat l’ampliació del col·legi en quatre aules més i la construcció d’un altre edifici de vuit aules. Però l’any 1974, després d’algunes cessions de terrenys a la zona de Mas d’en Serra i diverses sol·licituds a la Junta Provincial, s’acordà demanar que es substituís el projecte de l’edifici de vuit aules, per un de setze, i que aquest continués inclòs en el Pla d’urgència de l’any 1973 (en el seu moment, el projecte ja havia estat a punt de ser-ne exclòs per no haver estat presentat a temps amb la certificació conforme es disposava dels terrenys per edificar les escoles[21]).

MOBILITZACIONS QUE CRISTAL·LITZEN EN EDIFICIS

            Com ja he indicat, les escoles entraven dins de les necessitats essencials de tota nova comunitat, i els/es veïns/es s’organitzaven en molts dels casos al voltant de les parròquies per reivindicar, d’alguna manera, aquestes necessitats. En el cas de les Roquetes fou així. Com que el mossèn de les Roquetes, Narcís Sayrach, era un capellà modern per aquella època, al voltant de la seva parròquia es van fer moltes reunions i es van esventar moltes qüestions importants per al desenvolupament del nou poble. Tal i com ho descriu Mary Muñoz al seu llibre Les Roquetes. Una aproximació a la seva història «aquesta mena d’entendre l’església, vinculada i compromesa amb els problemes de la societat (...)» ajudà molt en aquells anys per poder demanar les infrastructures necessàries que gairebé eren inexistents.

          A finals de l’any 1971, l’Alcalde del municipi, Clemente Rossell Colomé, en un telegrama adreçat al Ministerio de Educación y Ciencia, a Madrid, deia que tot i tenir quatre aules escolars a les Roquetes, aquestes no podien funcionar per manca de material i com que els/es nens/es no podien anar a classe, les mares estaven «soliviantadas[22]». Cito textualment l’adjectiu, perquè per part del Consistori és la primera referència explícita que apareix d’aquesta època i que denota l’estat de malestar que vivien els/es habitants de les Roquetes. Cal dir que les mares tingueren un paper significatiu en totes les conquestes assolides respecte les escoles, sense la seva força i la seva preocupació pels/es fills/es, tot hagués resultat molt més difícil.

             Tanmateix, és a partir de la dècada dels setanta que les protestes esdevenen cada vegada més públiques i atrevides. Els/es veïns/es s’organitzaven amb un caràcter més polític, no podem deixar de banda que en barris obrers com el de les Roquetes,  la lluita contra el Franquisme entroncava amb les reivindicacions relatives als serveis públics i les infrastructures.

            L’ambient cada vegada s’anava carregant més, mentre el Diari de Vilanova celebrava amb gran entusiasme la cessió de terrenys per a la construcció de les noves escoles a les Roquetes, els problemes continuaven creixent tot i les poques millores que s’anaven aconseguint. Un grup de veïns/es de les Roquetes s’adreçava al Diari,  en una carta al director, denunciant la situació real que patia el barri i els/es seus/es habitants[23]. Era l’any 1973, i encara que l’Ajuntament havia anat prometent millores, la realitat era que les deficiències d'infrastructura a tot el barri (carrers sense arreglar, aigua corrent, assistència mèdica, urbanisme i el tema de les escoles) no es resolien pas. L’Ajuntament es vanagloriava del que s’havia fet a les Roquetes, i veritablement, els avenços s’havien produït quasi únicament a la zona dels nous blocs de pisos (urbanització inicialment anomenada «Santa Eulàlia»), mentre la resta continuava en situació lamentable.

             La situació escolar no millorava, vers al contrari, es continuaven «habilitant» locals per donar classes i l’estiu de 1973, les protestes s’anaren incrementant considerablement. L’Ajuntament es sentia amenaçat. Cada any, l’augment de la població provocava conseqüentment un nou dèficit en el nombre de places escolars. Amb el lloguer de més locals intentaven calmar les protestes de les mares que s’havien anat produint, no fos que es convertissin en manifestacions als carrers.

             Els anys setanta van estar caracteritzats per la decadència del règim Franquista, i la lluita contra aquest en la clandestinitat,  arrossegava cada vegada més gent. Els anys de la postguerra havien donat pas al creixement econòmic dels seixanta i la dècada dels setanta estava marcada per la primera crisi del petroli i el malestar general dels/es obrers/es, dins i fora de les fronteres espanyoles. Molta gent havia anat a treballar a països estrangers anys abans, i quan tornaven a Espanya explicaven com eren les coses passada la frontera. A més, el turisme havia fet el seu esclat als anys seixanta i la informació exterior penetrava amb brusquedat a l’Espanya feixista de Franco. Hi havia por, però la població, sobretot la gent més jove, volia millores a la seva vida. A les Roquetes, la majoria de les persones que reivindicaven la solució dels seus problemes, no tenien ni formació ni ideologia polítiques, però anaven trencant el silenci imposat, per tal d’aconseguir les millores reiteradament promeses per part de l’Ajuntament i l’Administració. I així, s’anaven involucrant en la lluita contra el Franquisme, gairebé sense percebre el pas d’una lluita a l’altra, de la concreta a la global, perquè els problemes petits eren efectes directes dels grans.

             L’any 1974, després de cinc anys de funcionament de l’escola ubicada als «Galliners», l’Ajuntament acordà el projecte de tancament d’aquest terreny[24]. Es tractava d’una situació repetidament denunciada pels pares i mares i pels/es propis/es mestres durant anys. El juny de 1973, el claustre de mestres acordà unir-se a l’Associació de pares de família del Col·legi Nacional Mixt «les Roquetes», que s’havia format en aquella època per la gran quantitat de problemes que hi havia. Segons explica Rafael Ferreira[25], va ser una sort per a les Roquetes que molts/es dels/es mestres que van arribar a l’escola, tinguessin idees força oposades a les del règim, ja que així, des de les dues bandes es podia fer més pressió davant de tantes mancances.

            L’Associació de veïns i propietaris de les Roquetes convocà el febrer de 1975 una roda de premsa per parlar dels problemes que encara tenien les Roquetes, entre ells, el dèficit de places escolars,  amb una població superior als quatre mil habitants. La premsa de Barcelona, com la vilanovina, se’n feren ressò. L’Associació de veïns i propietaris  jugà un paper important i decisiu en la història de les Roquetes. Com a tantes altres poblacions, les associacions de veïns esdevingueren molt importants, tant en la lluita contra el règim com en les reivindicacions pròpies de cada localitat. Les protestes i reivindicacions es canalitzaven també a través de la publicació que editava l’Associació de veïns i propietaris. Aquesta es convertí en un referent durant molts anys on la població de les Roquetes expressava tant la disconformitat com la desil·lusió per la no resolució d’uns problemes arrossegats durant tant de temps.

             El maig de 1975, l’Ajuntament acordà sol·licitar a la Junta provincial de construccions escolars, la construcció d’un altre edifici escolar de vint-i-quatre unitats i que fos inclòs en el pla d’emergència. L’Ajuntament es comprometia a aportar el 20% del pressupost de les obres[26]. Però de fet, tot i aquests acords, el poble encara es preguntava per l’edifici de vuit aules i la seva ampliació a setze més. Amb els/es nens/es disseminats/ades per locals, la situació era insostenible. Així, segons testimonis orals[27], aquest any es produí la primera manifestació a les Roquetes, convocada per l’Associació de veïns i propietaris, la qual, tot i fer-se en aquesta època (moment crític per l’estat decadent del dictador), tingué una nombrosa participació veïnal. Finalment, s’inaugurà el curs 1976-1977 a l’edifici escolar nou (l’actual CEIP les Roquetes), amb vuit aules i no exempt de problemes. Es continuava necessitant la utilització de locals, ja que amb tan sols vuit aules més no es cobria el dèficit total de la població escolar.  D’aquesta manera, a finals de setembre de 1976, tot el barri de les Roquetes sortí en manifestació. Entre tres mil i quatre mil persones reclamaven atenció als seus problemes[28].

             Durant aquests anys, després de la mort de Franco, la tensió, la incertesa política i l’entusiasme pel canvi, eren viscudes per la major part de la població. Les peticions d’amnistia pels centenars de presos polítics que esperaven la llibertat i l’eufòria semirevolucionària inundaven els carrers de pobles i ciutats. En aquest ambient,  es celebrà aquesta manifestació a les Roquetes. Durant la mobilització es recollí un ampli dossier de reclamacions que foren dutes al Ple municipal de l’Ajuntament[29]. Aquell mateix novembre de 1976 es produí una vaga de mestres de vuit dies a tot el país, a les Roquetes també es varen sumar. Reivindicaven, entre d’altres qüestions, l’escolarització gratuïta per a tots/es els/es nens/es, tant en edat de cursar l’EGB, com parvulari o guarderia. A més a més, es mostrava un clar rebuig i una forta crítica cap a les subvencions estatals de l’escola privada[30]. El desembre de 1976 els/es veïns/es de les Roquetes demanaven la dimissió de l’Alcalde del règim franquista de Sant Pere de Ribes[31].

             El nou col·legi inaugurat estava lluny de tenir les infrastructures adequades. El claustre de mestres demanava a l’Ajuntament pissarres, portes per a les aules, cadenes pels sanitaris, llum interior i exterior, telèfon, etc[32]. Un any després,  el claustre de mestres enviava una carta als pares i mares dels/es alumnes citant totes les deficiències encara existents i convocant-los/es a una reunió per buscar solucions als problemes que no acabaven de resoldre’s[33].

             El curs escolar 1978-1979 va començar amb una forta mobilització a les Roquetes, ara al greu problema d'infrastructura s’afegia el de la manca de mestres. Per tant, mestres, pares i mares d’alumnes, decidiren no iniciar el curs fins que no fossin solucionades les necessitats més urgents (mestres i desguassos d’aigua per les aules). Van realitzar una manifestació en la qual participaren gran nombre de veïns/es, sobre tot mares d’alumnes. Es va tallar la carretera C-246, repetint incessantment les consignes «Volem col·legis» i «Volem mestres ja», entre d’altres[34].

            El desembre de 1978,  s’aprovava la Constitució Espanyola i s’instaurava el règim actual al país, la Monarquia parlamentària. Alguns mesos més tard, després de les primeres eleccions municipals des d’abans de la Guerra Civil espanyola, s’escollia un nou Alcalde a Sant Pere de Ribes, Xavier Garriga. El nou Ajuntament es proposà pal·liar el més aviat possible els problemes que encara existien[35].

            Les Roquetes inaugurà el Col·legi nacional mixt Santa Eulàlia el curs 1979-1980, i encara que amb deficiències, el problema de l’escolarització dels/es alumnes trobava solució. No obstant, hi havia un problema encara més greu, la política estatal de reducció de mestres. L’Ajuntament va acordar, abans de l’inici del curs, procedir a la creació d’una comissió d’ensenyament amb l’Associació de pares i el claustre de mestres per estudiar tots els problemes,  i adherir-se a la seva proposta de mobilitzacions, no s’iniciaria el curs fins que les plantilles de mestres estiguessin complertes[36]. D’aquesta manera, molts/es veïns de tot el Municipi es van tancar a l’Ajuntament i van protagonitzar una manifestació a les Roquetes per protestar contra la reducció de places (feien falta vuit mestres a les Roquetes i sis a Ribes)[37].  Aquestes protestes desembocaren en una altra manifestació a Vilanova i la Geltrú, on gran nombre de veïns/es de les Roquetes es traslladaren per demanar la solidaritat dels/es seus/es ciutadans/es. A l’endemà, les escoles estatals secundaren la vaga a l’igual que les escoles privades laiques, i pel que fa a les escoles religioses, van haver de tancar a la tarda com  conseqüència de la pressió dels piquets informatius. A més, molts comerços es van sumar a l’aturada i en molts centres de treball també s’hi afegiren. Aquella mateixa tarda tingué lloc una nombrosa manifestació de ciutadans/es de Vilanova, les Roquetes i Ribes, a la qual es va demanar la dimissió del Ministre d’Educació[38].

            Tot i que els esdeveniments continuaren succeint fora de les aules, el curs començà. Entre els dos col·legis es partiren els/es alumnes i alguns/es mestres intentaren amb molts esforços procedir a la feina d’educar. Val a dir, anecdòticament, que la separació d’alumnes entre un col·legi i l’altre, es realitzà per sorteig. Els/es mestres proposaren dues possibilitats, bé per ordre alfabètic o d’una forma més flexible que no trenqués amb les relacions de companyonia.  Finalment es va optar per la primera, i així fou com al Col·legi les Roquetes es van quedar els/es alumnes amb cognoms de la lletra A a la lletra L i al Col·legi Santa Eulàlia els/es de la lletra M a la lletra Z.

FEINA EDUCATIVA I FRACÀS ESCOLAR

            Després de la mort del Dictador, un dels debats que es produïren a tot l’Estat, fou el de l’escola pública. Com havia de ser? L’any 1976, en una carta dirigida al Director del Diari de Vilanova, es reflexa la inquietud de gran part de la població,  que apostava per l’escola pública, laica, gratuïta i obligatòria[39]. Era un moment històric, en el qual es va encetar la discussió entorn les escoles públiques necessàries i la seva coexistència amb les privades. Com hem vist al llarg dels anys, la coexistència es perllonga i les subvencions públiques a l’ensenyament privat cada vegada són més nombroses. Quin paper jugà l’escola privada a finals dels setanta amb els problemes d’ensenyament i les mobilitzacions que es dugueren a terme? Depengué fonamentalment de la ideologia d’aquestes (com apuntava abans, a Vilanova i la Geltrú, les religioses s’abstingueren en les mobilitzacions).

Des d’un bon principi, els/es nens/es de les Roquetes no tingueren gens fàcil l’accés a l’educació escolar. Quan tingueren el primer col·legi -els «Galliners» i els diversos locals que l’acompanyaren-, els/es seus/es mestres tenien seriosos problemes per dur a terme la tasca d’educar. Alguns/es mestres es reunien els dissabtes per programar activitats pels/es nens/es[40]; també acordaren fer activitats esportives, però no disposaven de personal especialitzat ni lloc on realitzar-les[41]. En molts casos tenien bones idees i intencions, però les infrastructures no feien possible la seva posada en pràctica.

A aquests fets,  cal afegir que part del personal docent anava canviant cada any, uns/es per ser traslladats/ades, altres perquè preferien unes altres destinacions. No era fàcil realitzar la feina educativa en aquelles condicions. Si s’haguessin construït cases per a mestres amb l’escola, probablement no s’hagués donat tanta mobilitat i en conseqüència, mestres i alumnes haguessin pogut ser beneficiats/ades. Els/es nens/es haguessin tingut més estabilitat educativa per la part docent, ja que les «aules» no ajudaven a crear un clima gaire apte per l’aprenentatge.

            El curs 1976-1977,  amb l’edifici escolar nou (comptava tan sols amb vuit aules), els/es mestres proposaren als pares i mares quatre alternatives per la distribució dels/es nens/es a les aules. La primera,  contemplava distribuir els/es nens/es entre els dos edificis escolars, que disposaven en total de dotze aules,  i utilitzar tretze locals. La segona,   proposava que els/es  alumnes més grans fessin torns i només s’utilitzessin set locals. La tercera consistia en què tots/es els/es alumnes fessin torns i la quarta,  era la proposta de no començar les classes fins que no s’haguessin construït les vuit aules addicionals promeses. Finalment, es va optar per la segona opció, ja que la considerar-la més pedagògica que les altres. Els/es nens/es necessitaven anar a l’escola.

             Amb la inauguració del col·legi Santa Eulàlia es produí una divisió d’alumnes, la meitat anà al col·legi nou. La major part dels/es mestres que havien estat treballant a les Roquetes en els últims anys decidiren quedar-se al col·legi Roquetes i algun/a passà temporalment al Santa Eulàlia per suplir les mancances de mestres que aquest tenia, sobretot mestres de català. El curs anterior ja s’havia plantejat el problema de la llengua i els/es mestres de les Roquetes veien necessari l’ensenyament del català[42] per les condicions lingüístiques del barri. No obstant, la introducció total del català a les escoles de les Roquetes fou molt difícil, ja que la majoria dels/es mestres eren castellano-parlants. De fet, quan el 1983 els col·legis es posicionaren respecte el Decret de bilingüisme, el col·legi Santa Eulàlia va debatre el tema i es pronuncià com escola no definida en quant a la llengua[43], mentre que altres escoles dels pobles propers es declararen com escoles catalano-parlants.  I segons fonts orals[44], especialment al Col·legi les Roquetes, es va produir un fort bloqueig de la utilització del català a les altres assignatures.

            Tanmateix, el fracàs escolar a les Roquetes, tal i com afirma A. Arrebola[45], es produí per l’accentuada dispersió escolar i les conseqüències que se’n derivaven - massificació a les «aules», manca de coordinació i organització dels cursos, inestabilitat a la plantilla de mestres. D’altra banda, cal afegir, que molts/es dels/es nens/es que arribaren a les Roquetes i s’incorporaven a l’escola, ho feren amb un nivell educatiu per sota del que els/es hi corresponia. A més, no podem oblidar que els anys en què nasqué l’escola a les Roquetes i les primeres passes del seu desenvolupament estigueren marcades per la fi d’un règim i el pas cap a un altre. La inestabilitat social, política i econòmica influí directament en l’ensenyament a les Roquetes.    

APRENENT DEL PASSAT RECENT

             L’escola pública a les Roquetes té una història relativament curta, però alhora, està immersa en un moment històric de gran intensitat. Totes les lluites contra les imposicions i la negació del sistema establert a donar a la població el que per dret li pertoca, són difícils i en molts casos dures. Per això el compromís i la constant defensa dels convenciments que porten a la lluita fan que es pugui assolir qualsevol millora de tipus infrastructural, social i/o econòmic. Per tant, seria un error caure en el parany de l’oblit. Cal aprendre del que la memòria històrica ens regala i actuar conseqüentment sense oblidar com s’arribà a tenir el que actualment gaudeixen els/es fills/es d’aquells/es que patiren tanta misèria educativa. I d’altra banda, continuar atents/es, no baixar la mirada davant els esdeveniments que se’ns cauen damunt, perquè l’ensenyament públic és o hauria de ser el que tota la comunitat educativa, de cada poble, de cada ciutat, desitja pels/es nens/es d’aquella regió. Escola pública, digna i de qualitat, per començar. No n’hi ha prou amb uns edificis apuntalats perquè no caiguin, l’educació és quelcom més que un sostre i una taula. És ensenyar a pensar i ser crític/a amb el que els/es envolta, i també tenir present el passat perquè aquest no es repeteixi en el futur.

             Com hem vist en aquest estudi, foren molts els entrebancs vençuts per fer de les escoles a les Roquetes una realitat, com és el cas d’altres infrastructures que hi ha al poble en l’actualitat. Es fa difícil imaginar un retrat exacte de la situació que es visqué en aquell temps, no tan llunyà, en el qual els/es nens/es eren distribuïts/ïdes per diferents locals mancats de material; els mestres, destinats/ades a una escola poc convencional esforçant-se per realitzar la tasca educativa en pèssimes condicions; i mares i pares incansables en el seu ferm desig que els/es seus/es fills/es tinguessin un espai on formar-se. En aquests fets, però, veiem l’exemple viu d’un barri nascut desorganitzadament i sense una identitat pròpia, que a través de l’organització dels/es seus/es habitants i l’afany d’aquests/es per construir un poble, aconsegueix fer realitat el que amb tant de sacrifici reivindicava.

             En la realització d’aquest treball m’he centrat bàsicament en dues dècades, la dels anys seixanta i setanta, perquè és en aquesta època quan s’estableixen els fonaments de les escoles a les Roquetes, amb l’aconseguiment dels dos edificis escolars principals situats a la zona de Mas d’en Serra. Realment, són uns anys en els quals no sembla que passi un sol dia sense que succeeixi quelcom rellevant per a la construcció del poble. Ens trobem amb un període molt intens però, lamentablement,  amb gran escassetat d’informació, la qual cosa fa que la investigació històrica esdevingui més complicada i complexa. És per això que s’ha de recórrer a la història oral per concretar alguns fets que la documentació escrita no arriba a aclarir. I evidentment, no hagués pogut explicar l’evolució de les escoles a les Roquetes sense tenir en compte els esdeveniments generals que es produïren a la població i els fets conjunturals (polítics, socials i econòmics) a nivell estatal.

            Vull agrair sincerament a aquelles persones que desinteressadament han col·laborat en la recerca: treballadors/es de l’Ajuntament i l’Arxiu Històric de Sant Pere de Ribes, de l’Arxiu Històric de Vilanova i la Geltrú, de la Biblioteca Pública de Ribes i dels Col·legis Santa Eulàlia i  les Roquetes, a protagonistes dels fets narrats i persones que ho van viure, al coordinador d’aquest estudi i al meu company pels seus suggeriments i suport constant. 

  Martina Vilar i Navarro.   

PER ENCÀRREC DE L'ASSOCIACIÓ DE FESTES POPULARS DE LES ROQUETES :  Gener de 2004