LA PEDANIA DEL 77   
  Autors:      Martina Vilar i Navarro / Juan Carlos Borrego Pérez

Grup d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf

LA PEDANIA DEL 77
            Facsimil numero 4 del GRUP : Separata del Programa de Festa Major de Santa Eulàlia i Carnaval 1998
            Edita: Coordinadora d'Entitats de Les Roquetes
            Text: Martina Vilar i Navarro / Juan Carlos Borrego Pérez  
            (Grup d'Investigadors de Les Roquetes del Garraf) 
            Fotografies: Arxius particulars
            © Copyright 1998.   Reproducció autoritzada citant la procedència.                

LA PEDANIA DEL 77.

INDEX.

INTRODUCCIÓ
1.-QUÈ ÉS UNA PEDANIA O UNA ALCALDIA DE BARRI
2.-EL MARC POLÍTIC I SOCIAL A LES ROQUETES EL 1977
3.-DUES VERSIONS SOBRE LA CREACIÓ DE L’ALCALDIA DE BARRI
4.-UNA VIDA DE GESTIONS CURTA
5.-UN FINAL MARCAT PER LA PRESSIÓ DE L’ASSEMBLEA DEMOCRÀTICA
CONCLUSIÓ
BIBLIOGRAFIA
AGRAÏMENTS

  INTRODUCCIÓ.

  La transició cap a la democràcia a la dècada dels setanta és un dels períodes més interessants des de la vessant històrica del segle XX, un segle marcat per la dictadura del General Francisco Franco, qui provocà una guerra civil i una postguerra cruels i dures, políticament intransigents amb les llibertats i amb els drets humans, uns esdeveniments que encara resten a la retina de molts dels ciutadans d’arreu de l’Estat Espanyol, fins i tot d’aquells que només els han vist mitjançant tot el que s’ha parlat, escrit i emès pels mitjans audiovisuals pel seu impacte.  La guerra civil espanyola ha estat capaç d’inspirar tants documentals i films com la terrible II Guerra Mundial.  Alguns historiadors asseguren que fou una mena d’assaig del que vindria més tard, un camp de proves on els exèrcits nazis practicaren amb les seves noves armes.  Hi ha qui ha escrit que fou l’última guerra romàntica on es podia prendre partit per uns dels dos bàndols definits: el feixisme d’en Franco enllaçat amb Mussolini i Hitler i el republicanisme de les diferents corrents ideològiques (totes les famílies de l’esquerra -sovint enfrontades-, els demòcrates progressistes i els nacionalistes perifèrics).

Els anys posteriors a la mort del dictador tenen una transcendència cabdal per a entendre el posterior desenvolupament de l’actual època política: la democràcia parlamentària.  Un cop Arias Navarro anuncià el traspàs de Franco aquell vint de novembre de 1975, s’inicià un estira i arronsa entre els diferents moviments democràtics i els residus del poder franquista, que varen permetre una Constitució que fes funcionar el nou estat.

A nivell local, a Les Roquetes del Garraf i a tot el municipi de Sant Pere de Ribes, aviat s’iniciaren els primers moviments polítics entre els sectors compromesos amb el poder ja instal·lat i aquells que demanaven democràcia, entre altres demandes.  Era clar que a tot l’Estat faltava la democràcia i calia una restauració del pluripartidisme eliminat un cop la República va ser aniquilada el 1939.  Les dues corrents fluctuaven entre un trencament total amb el franquisme (bàsicament tots els militants d’esquerres) i un camí moderat cap a la democràcia occidental (representat per la dreta més progressista, si és que es pot aplicar aquest terme). 

A Les Roquetes no només estava falta de democràcia, sinó que les infrastructures bàsiques per una vida digna a la població eren tan sols una utopia.  Ni escoles, ni complexos esportius, ni clavegueram, ni asfaltat, ni zones verdes, ni ambulatori, ni pont de l’entrada, ni unes oficines on apropar els serveis mínims de l’ajuntament... i el que era més important: ni tant sols unes perspectives de futur que permetessin que allò que era necessari es pogués realitzar.  Per això cal ajuntar a les Roquetes la vella reivindicació de la democràcia amb la de les llibertats individuals i col·lectives amb la de les infrastructures, fets que feren que al nostre poble es visqués una etapa turbulenta i plena de manifestacions populars.

Un cop els dos investigadors i redactors d’aquest treball ens vam assabentar de l’existència d’una breu alcaldia de barri o pedania regentada per la figura política del veí Francisco Ramos Carretero, ens vam posar mans a l’obra per investigar el que consideràvem un esdeveniment interessant des del punt de vista de la història política del nostre jove poble.  Instal·lada com un capítol més de la transició cap a la democràcia municipal a Sant Pere de Ribes, ja que només es pot entendre així la pedania del 77, el treball que a continuació us presentem sobre l’alcaldia de barri de les Roquetes us podrà fer cinc cèntims de com no tan sols es van viure aquells quatre anys de transició cap als ajuntaments democràtics a les Roquetes del Garraf, o com funcionaven les coses llavors, sinó que pot ser font d’anàlisi per auto-interrogar-se sobre els valors polítics actuals, la seva importància, el que va costar aconseguir-los i el que cal fer per no perdre’ls, no només sobre el paper, sinó en tota la seva essència.   

1.-QUÈ  ÉS UNA PEDANIA O UNA ALCALDIA DE BARRI?

  Tots dos conceptes surten barrejats al llarg d’aquest treball.  Són idèntics, sinònims.  Per facilitar la governabilitat de municipis amb abundància de disseminats -llogarets, masies, grups de cases, poblets de llenyataires, de pastors...-, principalment rurals i de muntanya, sovint malament intercomunicats i on la figura de l’alcalde sempre era llunyana -penseu en ple Pirineu, on la neu cada any aïllava molts nuclis rurals fins la primavera- l’administració ideà un funcionari que es limitava a substituir l’alcalde o a prendre les seves competències, sempre i quan aquestes li foren delegades per l’ajuntament central.  Era una mena de ciutadà triat per mantenir l’ordre, agilitzar les gestions o representar l’alcalde, o sigui, l’Estat, a una població disseminada, allunyada i/o aïllada durant un temps per les condicions climatològiques o simplement per llunyania. 

Sant Pere de Ribes sempre ha estat un municipi de masies disperses entre el mar (Mas d’en Serra o Les Orenetes), la Plana de Ribes (Can Jove o Els Cards), i el Garraf (Can Almirall o Mas Berenguer); de llogarets de diversa magnitud (les Torres, Vilanoveta, les Parellades...), i urbanitzacions aparegudes irregularment a partir dels anys cinquanta i seixanta, com ara Les Roquetes del Garraf, Can Lloses o Les Amèriques, unes per viure-hi, altres per segona residència.  El municipi sempre ha patit una deshomogeneïtat que no ha arribat a permetre una intercomunicació dolenta, com ara als Pirineus, però si ha necessitat solucions per apropar l’administració a aquestes zones.  Tradicionalment els nuclis majoritaris aportaven regidors a Sant Pere de Ribes, i en el cas de les Roquetes, així va succeir gairebé des dels seus inicis.

Per aquestes característiques, l’alcalde de Sant Pere de Ribes podia delegar les seves competències a un ciutadà com el ple ho considerés oportú, fet que al llarg de la història, que nosaltres sapiguem, només va ocórrer a la primavera de 1977, en plena transició, i a Les Roquetes.  El ple de l’ajuntament de Sant Pere de Ribes decidí nomenar al veí de les Roquetes Francisco Ramos Carretero alcalde de barri el 15 d’abril de 1977. 

2.-EL MARC POLÍTIC I SOCIAL A LES ROQUETES EL 1977.

  Ja de per sí la introducció d’aquest treball pot aclarir com estava la situació política l’any 1977, dos anys després de la mort del dictador i en plena etapa de creació de la Democràcia: la Transició.  L’abril de 1977 les Roquetes era un poble en ebullició, marcat per la manca de llibertats i d'infrastructures, per les reivindicacions que fins i tot havien arribat a la premsa d’abast estatal.  Els partits de caire democràtic i d’esquerres, gairebé tots legalitzats als últims mesos, s’aglutinaven al voltant de l’Assemblea Democràtica de Catalunya, un moviment que reivindicava les llibertats amb un eslògan prou rotund: democràcia, participació i acció directa.  

L’Assemblea i l’associació de veïns pressionaven al carrer, engrescaven la gent, creant una atmosfera insostenible i irrespirable al llavors alcalde Miquel Coll i Castany i l’aparell consistorial.  Xavier Garriga, en aquell moment regidor d’Ensenyament i membre actiu de l’Assemblea representant el BEAN (Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional), ens comenta que l’Assemblea “tenia constància que el poble era del nostre costat.  Sobretot a Les Roquetes, on es van aconseguir algunes manifestacions importants, els demòcrates desbordaven l’ajuntament franquista.  Miquel Coll manava però li costava, jo crec que governar li era un desgrat per la situació caòtica d’aquells anys on encara no s’havia perfilat el futur de l’Estat.  De cop i volta ell es trobava tres-centes persones a la porta de casa seva, a Can Coll, i els nervis el traïen.  A l’ajuntament també hi havia enrenous.  Els plens eren molts crispats.  El Governador Civil no dominava tots els pobles de la província.  No hi havia gent al municipi disposada a concedir-li més oxigen al franquisme, i en Coll no trobava el recolzament que un alcalde necessita per tirar endavant la seva tasca, fora d’un petit sector, i en el fons crec que se sentia abandonat.” 

Claudio Bernal, del Partit dels Socialistes de Catalunya també il·lustra aquell període com “una època on hi havia un clima d’hiperpresència al carrer per part de la mateixa gent de les Roquetes”, i en el tema de les gestions municipals, “com el franquisme estava ferit de mort i els ajuntaments no es responsabilitzaven de gairebé res,” explica Bernal, “havies de controlar que els manifestants no s’extralimitessin en els objectius marcats.  A vegades decidíem no tallar una carretera perquè no era prudent i igual et trobaves que te la tallaven per nassos.”

Una altra prova dels moments que es vivien ens la dóna l’ex-regidor de Sanitat i ex-president de l’Associació de Propietaris de les Roquetes a l’època pre-democràtica, Josep Pascual i Vidal, el farmacèutic, durant una entrevista amb l’equip de redacció. “Jo vaig entrar a l’ajuntament l’any 73 com a regidor pel sector sindical.  Era uns temps en que jo havia deixat la presidència de l’Associació de Propietaris i Veïns per ser substituït pel Narcís Sayrach, el capellà.  Ja es veien a venir els temps de la transició, i un munt de moviments socials que finalment van acabar amb l’arribada de la democràcia.  Personalment m’hi vaig estar-hi a l’ajuntament al costat d’en Coll fins el 76, més o menys.  Jo, en el moment que van començar les manifestacions antifranquistes i vaig veure que el que demanaven els veïns (democràcia i infrastructura per a Les Roquetes) era correcte, vaig considerar que calia trencar tot vincle amb el franquisme, i vaig dimitir.  I com jo, altres persones vam decidir no donar més suport a l’administració.  Es creà un buit en el qual a l’alcalde li costava trobar gent que li fes la tasca feixuga, i és en aquest concepte que degué néixer la idea de la pedania, dic jo, perquè en aquells moments jo era fora de l’escena política.  Et puc assegurar que sovint no hi havia gent ni per arribar al quòrum mínim.  Fa riure, però l’ajuntament va  quedar en minoria, sense gairebé regidors.  En Coll em va insistir per a que aguantés, perquè sempre es podrien fer més coses, em deia, però no.  La meva decisió era irrevocable.  I si no vaig sortir abans va ser per deixar enllestides algunes gestions plenament burocràtiques, car la meva tasca a l’ajuntament era la de regidor de Roquetes malgrat que el meu nomenament oficial era regidor de Sanitat.”

Pel que respecta a les infrastructures, Les Roquetes era un poble completament desbordat per la creixent poblacional i per la incapacitat de l’ajuntament a dota’l de serveis imprescindibles.  Coll, que va estar durant més de vint anys a la política municipal,  ens il·lustra molt bé des del seu punt de vista el naixement de les Roquetes i els problemes que li comportava a la població.

“Els emigrants van començar a comprar solars a la zona de les Roquetes i van edificar petits horts amb cases d’eines que es van convertir il·legalment en vivendes.  Demanaven un permisos de tres per quatres metres i quan t’adonaves ja tenien les famílies dintre.  Hi anaves allà i t’explicaven cinquanta mil tragèdies, que estaven rellogats a Vilanova, sense condicions, sense cuina, amb una habitació amb quatre o cinc fills i, bé, nosaltres els van deixar viure allà perquè no van tenir cor de tirar a terra les primeres barraques que de mica en mica es convertien en cases.  Així va néixer tota una barriada.  D’aquelles barraques fetes a diumenge, de mica en mica, no crec que en quedi cap.  L’ajuntament en aquell moment, i jo és clar, vam ser massa inconscients alhora de permetre el naixement de les Roquetes, però socialment no m’ha sapigut mai greu.

Això és un exemple, una prova de que el clima i l’evolució de la història de les Roquetes va començar com un problema i va continuar essent-ho durant els primers anys.  Jo vaig ser més de vint anys a l’ajuntament, tant d’alcalde com regidor, i el problema de Les Roquetes ens desbordava.  Altre exemple: les escoles.  Per molta voluntat que tinguessis sempre feies curt en les previsions.  M’enrecordo d’una vegada que quan van edificar les escoles anomenades popularment “els galliners”, al setembre es van presentar dues famílies o tres amb disset criatures, i ens van trobar que faltaven aules un altre cop.”   

3.-DUES VERSIONS SOBRE LA CREACIÓ DE L’ALCALDIA DE BARRI.

  En aquest clima tan xafogós, era evident que l’ex-alcalde Miquel Coll devia de pensar en trobar una sortida al problema de Les Roquetes.  Les converses amb l’ex-alcalde Miquel Coll i Castany i Francisco Ramos sobre la creació de la figura de l’alcalde pedani han estat molt aclaridores sobre aquest aspecte, tot i que han propiciat que n’hi haguessin dues versions contradictòries sobre de qui fou la decisió de fundar una alcaldia de barri a les Roquetes.

Francisco Ramos Carretero treballava com ajudant de l’arquitecte de Sant Pere de Ribes, Josep Grau i Barberà, des dels anys 60 i participà en el Pla General de Ribes i de Les Roquetes.  Instal·là el seu despatx a Les Roquetes quan aquestes ja funcionaven urbanísticament. Era un personatge conegut a Les Roquetes i una de les persones del poble que més tracte directe tenia amb l’alcalde per la seva condició d’ajudant de l’arquitecte municipal.

Segons la versió de Francisco Ramos, uns veïns de Les Roquetes s’aproparen al seu despatx ubicat a l’Av. Catalunya, per tal que els hi propiciés una entrevista amb l’alcalde per parlar dels problemes que hi havien al poble amb la manca de clavegueram, ja que suraven pels carrers les deixalles dels pous morts. En Ramos parlà amb l’alcalde i aquest li digué que anessin quan volguessin, que els rebria. Dies després, aquest grup de veïns junt amb el Francisco Ramos anaren a parlar amb en Miquel Coll, - Ramos assegura que en un principi ell no tenia intenció d’anar-hi, però els veïns el van convèncer-. Ramos no podia recordar qui eren les persones que van anar a parlar amb ell.

Els problemes que van tractar amb l’alcalde foren bàsicament el del clavegueram i el de les escoles. A aquella visita en Miquel Coll contestà que podien escollir un alcalde pedani per tal de gestionar totes les qüestions que anaven sorgint a Les Roquetes, i que ho fessin entre ells mateixos.

Francisco Ramos recorda que al cap d’uns dies van anar uns quants veïns més al seu despatx i van procedir a triar l’alcalde pedani. Es trobaven allà unes 10 ó 12 persones, i mitjançant votacions individuals en papers van triar Francisco Ramos, tot i que no hi havia cap proposta perquè ningú se’n volia fer càrrec.

A l’endemà es feu un acta que en Ramos presentà a l’alcalde i dies després l’alcalde pedani rebia el comunicat consistorial:

                       “Por resolución de esta alcaldía de fecha 15/4/1977 transcrita en el capítulo 86 del libro especial destinado al efecto, se dictó un decreto que es del contenido literal siguiente:

            A los fines de mejor atender la administración y necesidades complejas del núcleo urbano de Les Roquetes de este término municipal y al amparo de las atribuciones que me concede el artículo 70 de la ley de régimen local en armonia con lo prevenido en el artículo 25 y siguientes de reglamento de organización, funcionamiento y régimen jurídico de las corporaciones locales, por éste mi decreto vengo en designar a D. Francisco Ramos Carretero, presidente en expresado núcleo de población y que reúne las necesidades señaladas en el artículo 70 del invocado texto legal al cargo de alcalde de barrio del requerido núcleo de la población de Les Roquetes.

              Firma el alcalde Miquel Coll  a 15 de abril de 1977.”

  En canvi, Coll és rotund a l’hora d’expressar-se sobre l’afer un vespre de desembre a Can Coll: “N’estic segur que la decisió de nomenar Ramos alcalde de barri va sortir de la Corporació i no d’un grup de gent que se li va adreçar prèviament. Ramos era el topògraf d’en Grau, l’arquitecte municipal, i son cunyat l’aparellador de l’ajuntament.  Hi havia molta amistat i confiança entre els dos cunyats i jo, i en aquelles moments les coses funcionaven així.  Jo necessitava algú que s’en cuidés dels temes de les Roquetes i vaig creure que en Ramos era la persona adequada.  I es va fer constar en un acta de ple, senzillament.  La raó de fundar una pedania a les Roquetes era ben clara: si per casualitat hi havia algun conflicte, com que nosaltres no hi érem allà contínuament, en Ramos ens ho faria saber i seria el nostre enllaç de primera mà.  Vam pensar, també, que hi havia puntualitzacions que nosaltres consultaven amb ell com a representant del barri, ja que ell el coneixia a la perfecció.”

Miquel Coll i la Corporació no va creure oportú nomenar el regidor de Les Roquetes alcalde pedani “perquè els regidors tenien la seva tasca, i en Ramos estava més en contacte amb la població.  Tenia el seu despatx i mira, la seva feina era simplement que la gent tingués un punt de referència per les consultes administratives particulars.  Si hi havia alguna complicació, ell ens ho comunicava.  A les Roquetes, però, ell no tenia cap oficina com ajuntament, les seves consultes eren al carrer o al despatx.”

És a dir, tant l’ex-alcalde durant la Transició com l’alcalde pedani de les Roquetes no coincideixen en el mode de formació de la pedania, i ballen dues versions entre una decisió merament política per part del Consistori (Coll) i una demanda d’uns veïns per un fet concret que no tenia res a veure amb la pedania però que finalitzà en l’alcaldia de barri (Ramos). 

4.-UNA VIDA DE GESTIONS CURTA. 

La pedania que començà el 15 d’abril de 1977 tingué una durada minsa d’uns 4 mesos. En aquest curt temps, segons el mateix alcalde pedani en Francisco Ramos Carretero, afirma que des del moment en que fou nomenat alcalde de barri començà a moure’s per tal de solucionar alguns dels molts problemes d'infrastructures que acusaven a Les Roquetes. Així, en Ramos narra com mitjançant un viatge a Madrid al Ministeri d’Obres Públiques el 4 de juliol del 77 i la possibilitat de parlar amb el delegat allà assignat, pogué aconseguir que el projecte del clavegueram es portés a terme. Quan arribà a Madrid, es trobà que el projecte de sanejament a Les Roquetes estava aprovat per la Direcció General d’Obres Hidràuliques des del 27 de juny de 1974, però aquest projecte havia estat destinat cap a Roquetas de Mar (Almería), i segons en Ramos, hi cabien dues possibilitats per explicar aquesta confusió: o bé que l’alcalde de Sant Pere de Ribes no se’n cuidés gaire, o que la població de Roquetas de Mar tingués més força política que Les Roquetes.  Afegint que en aquesta època tot funcionava de la mateixa manera.        

De Madrid l’enviaren a Barcelona, a Govern Civil, a on el mateix dia a la tarda l’estarien esperant. D’allà el dugueren a la Diputació, a on parlà amb el secretari i aquest li confirmà que aquell mateix dia, 5 de juny del 77, el projecte es passaria a subhasta. Hi van participar 8 empreses, i finalment, la que es quedà el projecte fou la de Construcciones Carcas Casanz S.L. amb un pressupost de 18.532.594 ptes.

Durant la pedania, Ramos recorda que es van portar a terme altres gestions, com ara la qüestió dels terrenys per edificar les escoles. El projecte de les escoles estava aprovat, però no hi havia terrenys, i l’alcalde pedani aconseguí que Francisco Prat Buixeda, propietari d’una finca, els escripturés a nom de l’Ajuntament per tal que s’edifiquessin les escoles. També eliminà la línia d’alta tensió que passava pel carrer Agricultura fins a Mas d’en Serra, ja que havia produït un mort i cada vegada hi havien més cases apegades i el risc de perill era summament gran.  A més, segons Francisco Ramos, el primer que es va fer d’ençà que fou nomenat alcalde pedani, fou una oficina municipal, a on hi havia la guàrdia urbana i una secretària.   

5.-UN FINAL MARCAT PER LA PRESSIÓ DE L’ASSEMBLEA DEMOCRÀTICA.

  L’Assemblea Democràtica de Catalunya fou el desencadenant de la dimissió d’en Ramos.  Les seves pressions es van fer insostenibles per l’alcalde.  Segons Josep Avilés,  la pedania va ser un moviment especulatiu per part d’una sèrie de gent interessada en continuar fent el mateix que s’havia fet sempre i formava part d’un altre procés polític que no és ni de bon tros el que “nosaltres perseguíem amb l’Assemblea, i que es va donar a tot arreu; nosaltres érem un moviment d’esquerres que reivindicava les llibertats on s’aglutinaven totes les forces democràtiques i les entitats.”  I com a conseqüència l’Assemblea va denunciar la pedania.

Per a Eulogio García, ex-membre de l’Assemblea pel PTE (Partit dels Treballadors d’Espanya) “nosaltres no ens oposàvem a la creació d’una pedania en quant el poble així ho demanés i fos necessària i democràtica, però al senyor Ramos no el va triar el poble sinó l’ajuntament.  Ell es defensava dient que un grup de veïns l’havien elegit mitjançant un petit sufragi, però nosaltres ja li vam preguntar el 1977 de quines persones es tractava i no hem trobat cap justificació correcta a l’afer.  El que és evident és que la gent que es bellugava políticament durant la Transició érem nosaltres, i no vam demanar mai la figura d’un alcalde pedani per a Les Roquetes, i no trobem justificable aquesta figura.  L’únic canvi que suposà va ser que en comptes de parlar amb el Coll parlàvem amb ell.  I els que el van triar eren segurament una colla d’amics seus, dic jo.  Vint anys després jo penso que la pedania va ser un invent del Coll per treure’s de sobre la gran problemàtica de Les Roquetes.”

Un cop en  Ramos va començar a desenvolupar la seva tasca, l’Assemblea va llençar pasquins en contra de la seva gestió, creant un activisme molt violent basat en que l’Assemblea no volia plantejar cap solució dins de l’estructura franquista i perquè, segons Garriga, la presència d’en Ramos era fins i tot insignificant, i no recorda en Ramos com una persona que posés condicions o tingués cap mena d’autoritat per negociar res entre els veïns i l’ajuntament.

Pel que respecta a les gestions, Avilés no li dóna cap importància al treball de l’alcalde de barri, ja que “no se li pot atribuir a aquests quatre mesos unes coses com diu ell, ja que s’haguessin fet igualment sense que el Ramos fos alcalde de barri.  Ell no va fer cap gestió especial.”

L’Assemblea de Catalunya tenia molt clar que la figura de l’alcalde pedani com a gestionador per solucionar els problemes que hi havien a Les Roquetes, no era important. Tot i que reconeixien que els tràmits per aconseguir les obres del clavegueram sí van ser un èxit seu, tot i que, segons l’afirmació de Xavier Garriga, el projecte va ser obsolet. “Els tubs eren de 20 (...). Veient que el clavegueram no era el necessari per Les Roquetes, l’Assemblea convocà una assemblea popular. Vam exigir que els tubs fossin de 30 i que els rebuts de les connexions els cobréssim nosaltres per evitar corrupció”. Aquestes demandes foren acceptades en una reunió a l’oficina municipal per l’enginyer de les obres, l’alcalde Miquel Coll i Francisco Ramos.

L’oficina municipal, aportació d’en Ramos a Les Roquetes, també fou motiu de crítica per part de l’Assemblea; ja que tal i com deien Claudio Bernal i Xavier Garriga, allò funcionava durant unes poques hores setmanals amb personal vingut de Ribes, no cobria les necessitats bàsiques, i ni molt menys es podia considerar com una oficina d’un ajuntament pedani.

Pel que respecta a les escoles, Eulogio García, afirma que si hi va haver un protagonista en l’afer, fou la gent.

Aquell activisme radical en contra de la pedania del Ramos per part de l’Assemblea Democràtica de Ribes i Les Roquetes va continuar fins aquell estiu, data en que el massiu llançament de pasquins, crítiques en actes públics, manifestacions, i fins i tot publicacions a la premsa de l’època (el Setmanari de Vilanova), feren desistir en Ramos de continuar una tasca en la qual trobava més entrebancs que ajudes, posant fi a aquell període.  Segons en Ramos els partits li van posar molts impediments.  Tot i això, en Ramos no acabà aquí la seva trajectòria política, presentant-se com a alcaldable a les eleccions del 79 per la Candidatura número 1, sortint regidor. 

CONCLUSIÓ.

  Els anys que vingueren després de la mort del dictador el Novembre de 1975 foren molt durs, tant pels seguidors del règim com pels que lluitaven en contra d’aquest i la seva possible continuïtat.

Els problemes que es donaven a Les Roquetes, un poble que a penes tenia 20 anys, jove, creat per la gran immigració d’altres comunitats autònomes de l’Estat Espanyol, es feien cada vegada més aguts i necessitats de solucions immediates; ja que la població s’anava incrementant de manera molt accelerada. La coiuntura que es donava a Les Roquetes podia resultar molt incòmoda al govern franquista que existia al municipi de Sant Pere de Ribes. Eren moments en que es vivia una forta tensió, el règim estava desapareixent a passes forçades i els pobles cada vegada més se sentien amb el dret de demanar tot allò que necessitaven com a persones. Era normal que els habitants de Les Roquetes demanessin un clavegueram digne, i no els pous morts pels quals els hi suraven les dejeccions, i també és molt natural que volguessin a l’hora d'instal·lar les clavegueres, un complex apte i proporcional a l’imminent creixement de la població.

Sota aquestes circumstàncies, l’abril de 1977 es donà la pedania a Les Roquetes. No fou un esdeveniment d’importància rellevant, les dades sobre la seva aparició no són del tot precises i la seva durada ho és encara menys. De fet, si hagués estat un succés tan important, els records d’aquella època estarien molt més marcats a les ments de les persones que la van viure, i no és així.

La pedania de Les Roquetes com a fet històric seria parlar de manera massa arriscada, ja que no va tenir una transcendència tal com per considerar-la així; però no es pot deixar de banda que es donà, i que durant aquesta es procediren alguns esdeveniments importants. Tot i així, una pedania, sorgida de manera tan sobtada, no podia tenir com objecte principal el fet de solucionar, tal i com entenem la paraula estrictament, en el context d’aquest anys, sinó a mena de “solució” d’altres circumstàncies, que feien necessari un mínim control d’un poble que no es podia aturar i que cada cop es trobava més exigent amb les coses més elementals i necessàries per viure-hi.

L’alcalde de Sant Pere de Ribes, Miquel Coll, veia com el règim sota el qual creia s’anava desmembrant i no podia arribar a atendre tal cúmul de protestes d’un poble que estava cansat de la repressió i volia prosperar. Tant a Ribes com a Les Roquetes, els moviments populars s’anaven accentuant, i la pedania, fruit de la dictadura, podia esdevenir la manera de tenir en la distància el control que se li anava de les mans.

El paper dels membres de l’Assemblea Democràtica de Catalunya que vivien als respectius nuclis, i altres moviments populars, en cap moment van veure amb especial interès la pedania, vers el contrari. Van actuar en conseqüència i van pressionar a Francisco Ramos fins fer-lo arribar a la dimissió.

Així, cal preguntar-se si veritablement era necessària una pedania a Les Roquetes  el 1977, segons qui contestés aquesta pregunta tindríem una resposta o una altra; i provablement la resposta caldria matisar-la molt, quan fa 21 anys que es va donar. És clar que en aquells moments era necessari un canvi estructural a tots els pobles, com era imprescindible solucionar l’allau de problemes que existien a Les Roquetes. Tot el poble demanava infrastructures. l’ambient cada cop era més reivindicatiu, i una pedania no havia de ser l’única sortida a aquestes dificultats. El poble no necessitava d’un altre òrgan de govern per tal de seguir endavant, més aviat el que necessitava era una organització forta per reclamar el que els hi pertanyia com a ciutadans.

Les gestions que es van fer durant la pedania s’han d’englobar dins del conjunt de la Transició.  Si no hi hagués estat una pedania, segurament s’haguessin desenvolupat d’igual manera, i les solucions no es deuen a la gestió de la pedania, més aviat al contrari, la pedania és conseqüència dels problemes de l’alcalde Coll amb Les Roquetes.

Com a final, dir que existeixen dos tipus de fets minimitzats: els que es converteixen en minimitzables i s’esborren de la nostra memòria per la seva insignificància, i els que es magnifiquen i són transcendents i colpeixen la història.  La pedania de les Roquetes no ha estat més que un capítol de la nostra Transició d’aquest primer tipus que nosaltres vam creure oportú de rescatar de la història, perquè creiem és significatiu per entendre aquella etapa.  Per a que la pedania resultés important hauria d’haver estat demanada per la població i consolidada després (o no, depenent de la voluntat política dels nous governants) durant la democràcia.  Només ens queda dues preguntes anecdòtiques: què hagués passat si en Ramos no hagués dimitit i continués fins l’arribada dels ajuntaments democràtics?  S’hagués eliminat aquella pedania de caire franquista o s’hagués reformat?  Això és política ficció, però demostra que sovint una política de maquillatge pot influir en el desenvolupament de la vida de tot un poble: una decisió d’en Coll l’any 1977 per un problema concret podria haver dibuixat un municipi diferent. 

  BIBLIOGRAFIA.

- Arxiu Històric del Comú de Ribes.
- Arxiu Municipal de Sant Pere de Ribes.
- Llibre d’actes de Comissió de Govern.
- Llibre d’actes de Plens.

- Història Oral:

     -Entrevistes amb: - Francisco Ramos Carretero (alcalde pedani), Felipe Rodríguez de Uña (professor de l’Escola Pública Roquetes); Xavier Garriga i Cuadras (Bloc d’Esquerres per l’Alliberament Nacional, BEAN), Josep Maria Avilés Terán (BEAN), Claudio Bernal Alvarez (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC), Rafael Ferreira Munhoz (Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC), Eulogio García Gómez (Partit dels treballadors d’Espanya, PTE) i Joan Pascual i Olivella com a membres de l’Assemblea Democràtica de Ribes i Les Roquetes durant l’època que abrasa l’estudi; Josep Pascual i Vidal (regidor de Sanitat i de Les Roquetes durant la Transició) i Miquel Coll i Castany (alcalde de Sant Pere de Ribes durant la Transició).

AGRAÏMENTS.

  Aquesta obra, tot i que és d’una extensió petita, ens ha tingut tota la tardor de 1997 i part de les primeries d’aquest hivern enflascats en una feina d’investigació i de recerca de dades i de fotografies amb la intenció d'il·lustrar un capítol de la transició roquetenca: la pedania del 77.  Aquest treball va començar quan vàrem tenir constància de l’existència d’una alcaldia de barri de boca de Francisco Ramos Carretero, qui ens va atendre molt amablement un parell de vegades al seu despatx de l’Avinguda de Mas d’en Serra.  Soledad López, l’arxivera de l’Arxiu del Comú de Ribes va tenir molta paciència i dedicació quan vam visitar els arxius municipals.  Felipe Rodríguez de Uña ens va posar sota la pista de l’Assemblea Democràtica i d’altres aspectes d’aquella època.  Xavier Garriga i Cuadras, Josep Maria Avilés Terán, Claudio Bernal Alvarez, Rafael Ferreira Muñoz, Eulogio García Gómez i Joan Pascual i Olivella, membres de l’Assemblea Democràtica de Ribes i Les Roquetes van tenir l’amabilitat d’entrevistar-se amb nosaltres al local El Cau de Les Roquetes (que va oferir el seu espai cultural molt afablement), lliurant-nos informació i documentació valuosíssimes.  Josep Pascual i Vidal ens va donar una visió perfecta de com estava la situació política a Les Roquetes un cop mort Franco, i ens va facilitar una entrevista amb l’alcalde de Sant Pere de Ribes durant la Transició, Miquel Coll i Castany, qui ens va rebre a la masia Can Coll.

En el capítol de les fotografies volen agrair a Rafael Ferreira Munhoz, l’Associació de Veïns de les Roquetes del Garraf, l’Institut d’Estudis Penedesencs i a Vicenç Carbonell i Virella que ens deixessin els seus arxius.

I finalment tant a l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes com a la Coordinadora d’Entitats de Les Roquetes, que també han col·laborat en aquest treball facilitant la seva publicació, ens recordem en aquestes línies d’agraïment.

Sense totes aquestes persones i entitats, La pedania del 77 no hagués sortit al carrer.

  Juan Carlos Borrego i Martina Vilar.   

PER ENCÀRREC DE LA COORDINADORA D'ENTITATS DE LES ROQUETES :  GENER DE 1998