prego 2008

PREGÓ DE FESTA MAJOR DE SANT JOAN
al saló de plens de l’edifici institucional de Les Roquetes del Garraf , el 21 de juny de 2008
a càrrec de Rafael Maroto,
Ex-Rector de la Parròquia de Santa Eulàlia de Les Roquetes i Arxipreste del Garraf.

Rafael Maroto, acompanyat de l’alcalde, J. Antoni Blanco, de la regidora de Cultura, Bárbara Scuderi i el president de l'Associació de Festes, José Olmos.

Benvolgut Sr. Alcalde, membres del consistori, benvolguts membres de la Comissió de Festes, estimats ciutadans i ciutadanes de les Roquetes: Fa dos anys que algú em va proposar de fer aquest pregó de festa major d'estiu, la festa de Sant Joan. Tot just m'acomiadava d'aquest poble al qual havia servit com a capellà durant onze anys. No era el moment idoni i, vaig declinar l'honor. Ara, sense esperar-m'ho i després de dos anys d'absència, veig amb alegria que no us heu oblidat d'aquest humil cura de barri. Val a dir que he rebut la invitació a fer el pregó amb tanta por com alegria. No voldria de cap manera que em sortís un sermó, de tota manera si així fos, o ho semblés, sapigueu perdonar que: "la cabra siempre tire al monte" .

Aquesta festa de Sant Joan va néixer a Les Roquetes, precisament ara fa al voltant de 35 any, segons que expliquen els qui la van començar, amb un marcat esperit laic, (sempre hi ha qui s’avança als temps que li toquen viure).

Eren temps de lluita, d’il·lusió col·lectiva per un canvi en la societat que ja s'albirava pròxim, deslligar la festa de l’omnipresent tutela eclesiàstica era un signe de l’emancipació que s'anava buscant en tots els ordres de la vida pública i fins i tot de la vida privada. Va ser en aquest marc d'ebullició esperançada per un futur en llibertat que va néixer la festa de Sant Joan a Les Roquetes.

Sigui per aquestes raons o d'altres que ignoro, és un fet que la festa de Sant Joan no té la convocatòria religiosa que té la festa de Santa Eulàlia, l'ofici de la qual es veu concorregut per un gran nombre de persones i entitats que volen fer l'ofrena a la patrona convertint així la festa, any rere any, en una manifestació de fe i de cohesió social. De diferent manera per Sant Joan la gent no se sent cridada al Temple, sinó al carrer. Els carrers i les places esdevenen el temple d'una festa popular que endinsa les seves arrels en la nit de Is temps.

La nit de Sant Joan és certament una nit especial, la gent sent la crida a sortir de casa, sent la crida a compartint el sopar i l'alegria de sentir-se vius, sense més. Cada cantonada es un aplec festiu. És, pot ser, la quinta essència de la festa, la festa en el seu estat més pur. Es una festa que agermana i, com és de necessari avui l'agermanament entre gent, de procedència i cultura tan diversa en que s'ha constituït la nostra societat !

Sant Joan és una festa que aquí a Les Roquetes, seguint aquest caràcter netament popular, ha nascut i s'ha mantingut gràcies a l'esforç de gent que ha sentit el clam de la terra que demana arrelament. Aquest clam de la terra va trobar resposta en el marc d'una societat acollidora que ara, en virtut d'aquelles voltes que dona el món, torna a oferir el mateix a d'altres nouvinguts que, de semblant forma i pels mateixos motius que van moure a aquells primers roquetencs, busquen un lloc on arrelar-se.

Van ser persones ben diverses aquells primers roquetencs. Persones amb conviccions fermes, encara que no sempre coincidents. Ho sabeu prou els qui vau viure aquells temps.

Per part meva, en el que es refereix a la meva experiència entre vosaltres, quan vaig arribar per primer cop a una reunió de la Comissió de Festes aquí a Les Roquetes per veure com s'encabien la celebracions litúrgiques en la festa, vaig detectar tensions, hi havia discussió, diferents punts de vista, però també hi havia diàleg, també hi havia respecte.

Tinc que dir que se'm va acollir amb normalitat, no sempre succeeix així amb un que arriba de nou, no hi va haver suspicàcia ni silencis delators d’incomoditat per la meva presència i ara ho recordo amb agraïment.

Recordo també, que es dedicava molt de temps al tema econòmic, bastant comprensible d'altre banda i com quedava tot bastant supeditat a aquest tema: l'orquestra, el ball, les diferents activitats. Aquest tema encenia els ànims dels presents en les reunions i deixava en evidencia les diferents concepcions de festa que encarnava cadascú i les diferents obediències ideològiques que els movien.

Deixeu-me dir que, tal com jo ho veig, la Comissió de Festes i tots els qui la conformen són, o haurien de ser, quelcom més que uns gestors dels recursos que es destinen amb aquest fi. En aquest sentit poden estar més o menys encertats, però el seu paper més important i ineludible és, crec jo, el de fer sentir el poble amb un únic cor, deixant de banda altres consideracions i fidelitats ben legítimes certament, en altres moments i circumstàncies.

La festa, totes les festes, però més encara aquesta de Sant Joan, fa que els homes i les dones deixant de banda diferències gaudeixin en un mateix dia, en un mateix marc, i amb un mateix esperit d’allò que els uneix. Sant Joan té totes les característiques de ser una festa universal, en el sentit de que ens arriba des del substrat més primigeni de l'home, allà on l'ésser humà es descobreix a si mateix formant part d'aquesta terra mare que ens acull sense més i ens fa descobrir els fils més recondits que lliguen tota la humanitat.

És un cant a la vida i a la llum, d’aquí que fem fogueres i tirem coets, en un intent de vèncer la nit i la foscor. És també una declaració de la nostra naturalesa social i comunitària, d’aquí que sortim al carrer a compartir l'alegria i el menjar. Una bona coca de Sant Joan i una copa de cava s'han de menjar i beure en companyia, així adquireixen el seu sentit més fon que va més enllà del mer nodriment del cos.

Aquesta festa té per al nostre poble de Les Roquetes una dimensió que excedeix en molt, ja ho he dit abans, el seu sentit religiós que és el record del naixement de Sant Joan Baptista. També va, més enllà del seu vast sentit antropològic que la connecta amb la història des de temps immemorials.

Per al nostre poble de Les Roquetes la festa de Sant Joan va ser un element, al costat d'altres no menys significatius, un element dic, ben aprofitat de constituir-se com a societat estructurada, al costat dels pobles i ciutats de la comarca del Garraf amb un sentiment d'igualtat i d'integració, amb una vocació clara d'assolir un caràcter propi que la diferenciés de les altres, de ser tinguda en compte amb les seves característiques i amb el seu estil diferent de la resta. Crec que, en aquest sentit Les Roquetes, tots els qui la conformen, s'han guanyat el respecte i la consideració de tota la comarca del Garraf.

La sociabilitat dels seus habitants, el seu caràcter obert i alegre i el teixit associatiu que se'n deriva d'aquest caràcter extravertit i festiu com són associacions esportives, culturals, religioses, cíviques o polítiques fan que sigui un poble viu, jove, i lliure dels condicionants negatius que pot comportar en certes ocasions el llast de la història i per això mateix amb un potencial extraordinari per afrontar el futur amb una vitalitat de la que ja ha donat proves al llarg de la seva curta existència.

Tot aquest projecte vital és fruit de l'esforç de molta gent, certament que hi ha alguns que s'han significat més que d'altres, per les seves capacitats o per motiu del càrrec que en algun moment determinat hagin pogut exercir. Crec però que fora absolutament injust si algú volgués atribuir-se personalment algun mèrit en el que ha estat un esforç autènticament col·lectiu des del començament. A aquesta singularitat en el fet de haver sigut Les Roquetes, en la seva pràctica totalitat, la que s'ha dotada a si mateixa d'aquest caràcter obert, devem ara el fet de que tothom es pugui veure reconegut en la festa i la senti com a pròpia.

En mig de les dificultats inicials de tot tipus que van haver de patir els primers habitants del nucli, que hi són al pensament de tothom i que a ningú no se li oculten: mancances de serveis basics, d'escoles, de botigues, de metges. Quan tot s'havia de construir ja hi havia espai per celebrar la vida, per deixar de banda les preocupacions i les fatigues que no eren poques, i deixar que la alegria brollés, unint les persones vingudes d'arreu d'Espanya pels carrers foscos i sense asfaltar que els hi oferia aquest racó de món.

Va ser a aquest poble fet així mateix que en van enviar per servir des del ministeri sacerdotal el 1995 i va ser aquest poble acollidor i alegre que em va acceptar sense reserves, tant els creients com els qui es confessaven ateus i que de fet pot ser si que ho eren: Tots en general, puc dir equivocant-me de poc, en van obrir el seu cor, si més no les relacions van ser prou cordials amb tothom.

Encara recordo amb afecte les converses amb algú de vosaltres, que tot passejant pel carrer o bevent una cervesa en la barra d'un bar m'expressaven les seves reserves per l’Església institució, reserves que en alguns aspectes també jo comparteixo. Recordo i ho faré sempre, la bona gent que em va obrir les portes de casa seva. Els moments de compartir la dificultat i la malaltia. També en el moment de la mort, quan hem hagut d'acomiadar-nos per sempre d'alguna persona estimada, en alguns casos de manera prematura i certament molt dolorosa, disculpeu-me si no esmento pel nom a ningú però creieu-me que porto dintre el rostre de molts dels que ja no hi són entre nosaltres. També m'acompanyen les expressions d'alegria en el casament o el bateig d'algun fill de molts de vosaltres, o el posat trist i contorbat d'algun altre per algun rifi-rafe ocasionat per allò que dèiem de les diverses concepcions de la convivència. Alguns havien treballat molt per Les Roquetes, formant part de l’Associació de Balls Populars o bé des de l'Associació de Veïns, persones que es van significar per la seva entrega desinteressada. Tant, si més no, com ho feu els que actualment tireu endavant aquest projecte comú de convivència ciutadana que es el nostre poble. Van ser moments que han marcat la meva vida i que m'han fet comprendre tot el que us estic dient: que la festa, com expressió del gaudi de viure, no s'imposa, que està marcada per vides concretes, i que és possible perquè recull el que de més natural portem a dintre.

Deixem doncs que esclati com un coet multicolor aquest desig de viure amb goig la festa de Sant Joan, deixem de banda per uns dies les diferències, els conflictes, els problemes personals, polítics o socials i que ens arrossegui aquest corrent joiós que ens surt del més profund de l'ànima col·lectiva.

Roquetencs, roquetenques, és hora de sortir de casa, de veure passar els gegants: EI Joan i la Eulàlia, els cap grossos, el ball de gitanes, els cercolets, les panderetes, les cintes, el ball de bastons, és hora de dir al que està trist o es troba sol, al que ha vingut de fora i al que porta al nostre costat tants anys que ja casi ni el tenim en compte: que vingui, que s'acosti, que participi d'aquest aplec festiu en que esdevé el nostre poble, visquem la nit de Sant Joan i tot el que duri la festa com un sol cor que batega al ritme de la fraternitat humana més elemental. Visquem com si no hi hagués fronteres, com si les diferències que ens separen no fossin sinó matisos de color que enriqueixen i donen a la vida sal i sabor.

És hora de la festa, no deixem que res enterboleixi el goig i el desig de passar-ho bé. Veïns i veïnes: Mengeu, beveu (amb moderació), balleu fins que surti el sol d'un nou dia i tan de bo que aquest nou dia sigui el que van esperar i pel qual van lluitar aquells primers roquetencs amb tants esforços i il·lusió. Siguem dignes fills d'aquells homes i dones que van saber dotar el poble d'aquests patrons, tan insignes i tan ben identificats pels gegants: la Eulàlia i el Joan, acompanyem-los amb el so congregant de les gralles, escortem-los fent pinya amb els cap grossos, amb el duc que juntament amb els diables fan córrer tothom que s'acosta i pinten en els rostres somriures de complaença o expressions d'espant, respirem l'olor de la pólvora que fa festa, deixem-nos emportar per la música i el ball, mirem amb ulls embadalits els focs artificials del final de la revetlla i no baixem la mirada si no és per contemplar amb admiració aquesta terra de Les Roquetes que ens dona aixopluc, que ens sosté i ens fa tenir un lloc sota la volta del cel.